LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Acord_LOGO_01Dissabte 29 de gener, al Patronat, la Societat Coral l’Aliança, fundada el 1911, celebrava l’inici del seu centenari. L’alcaldessa va anunciar l’atorgament a l’entitat de la medalla d’or de la Garriga. És clar que sí. Per molts anys! Alhora, en un parlament esplèndid, el professor Santiago Cucurella va posar en context l’origen i la història del moviment dels cors de Clavé. I fa uns pocs dies, el doctor Jaume Carbonell, en el marc de l’exposició sobre Clavé, ens parlava de com s’anà articulant i expandint el moviment. Cucurella incidí en el lema de “virtut, progrés i amor”, un lema que bé pot transcendir l’estricta aplicació a les societats corals claverianes i fer-se extensiu a qualsevol col·lectivitat. Virtut: capacitat, competència i determinació a l’hora d’executar una idea, d’assolir un objectiu. Progrés: avenç i millora en les condicions de vida, en la qualitat de les nostres capacitats. Amor: sentiment d’estima, de pertinença, d’identificació amb un llegat que relliga voluntats història endins.

La Garriga –no ho descobrirem– té un actiu importantíssim expressat a través d’entitats i associacions i que s’exemplifica en un patrimoni no només material –natural o arquitectònic– sinó també immaterial, conservat en la memòria de generacions, que s’actualitza en festivitats populars i tradicionals al llarg de l’any. Tot aquest pòsit, ben conjugat, hauria de conformar-nos un relat per a la Garriga, l’impuls i l’afirmació d’un imaginari comú que actualitzés i dinamitzés aquest patrimoni –modernista, musical, termal, artístic, esportiu, gastronòmic, etc.–, que el fes permeable als nostres escolars, que el fes viu, palpable i participat per a la població en general, tant la local com la que ens visita, i que alhora sigui també un motor econòmic en uns temps que s’endevinen difícils. Els sectors econòmics que durant anys havien caracteritzat la Garriga han patit, progressivament, els embats d’una crisi general, i se’ls ha de donar el màxim suport. Alhora, cal adonar-nos que la terciarització econòmica –serveis, cultura, turisme, etc.– és un fet evident per al qual la Garriga té “virtuts” i capacitats per a treure’n rendiment. Cultura, turisme i patrimoni també han de ser eixos estratègics a curt i mitjà termini.

La conformació d’una identitat no és fàcil, però també és difícil no saber entreveure-la. La identitat dels llocs no la sustenten només les persones. L’espai físic explica voluntats i maneres de ser i conviure en els llocs al llarg del temps. La identitat també és el reconeixement d’un espai comú, d’una plaça pública, lloc de trobada a partir de diferents punts de partida, de distintes geografies. Conèixer i reconèixer-se a través d’allò que es veu, d’allí on es viu. El 1991 érem 9.500 habitants. Avui ja som més de 15.000 persones. En deu anys hem crescut en 3.000 garriguencs. No és poca cosa. L’evidència d’aquesta transformació en la fesomia humana del nostre poble no es pot obviar i s’ha de saber invertir a favor de l’enriquiment del nostre teixit associatiu i cultural.

Els darrers anys –és sobrer dir-ho– han estat políticament complicats. Hi ha hagut desgast social i personal. La immediatesa de la gestió municipal, la que ens resulta més propera, també ha rebut el descrèdit general de la política. La tensió al voltant de qüestions puntuals –importants però puntuals– ha monopolitzat en excés debats i polítiques instal·lant un clima enrarit de desconfiança que dificulta una mínima entesa, un clima d’acord que permeti avançar, “progressar” i projectar idees que transcendeixin la mera gestió d’un pressupost. Tal vegada, en anys vinents, hàgim de saber gestionar –és una manera de dir– més il·lusió i més imaginació que pressupost, i això implicarà noves formes i actituds a l’hora d’encarar el que ens resulta més proper: l’administració local. En aquest sentit, tinc la impressió que la Garriga necessita més militància i menys carnets per sortir-se’n. Menys oportunismes i més il·lusió, més “amor”, en la terminologia claveriana. Cal, alhora, una reflexió seriosa i sincera, col·lectiva –de partits i associacions– però sobretot personal, sobre el que cadascú pot aportar a partir d’ara. I també tinc el convenciment que tenim les eines i la força per sortir-nos-en airosos. El vitalisme de la societat garriguenca també s’ha de poder visualitzar i correspondre en l’àmbit públic.

L’Aliança com a exemple, sí. De tenacitat malgrat les vicissituds i contratemps dolorosos; de compromís i generositat amb una causa, amb uns ideals. M’agrada molt l’inici de la cançó del centenari (compreu-vos el cd!): “Somni d’un instant, il·lusió compartida. L’afany d’un moment, el goig de viure” –i amb permís, afegim: a la Garriga.

Albert Benzekry i Arimon - Acord per la Garriga

blog comments powered by Disqus