Miquel_ngel_EssombaQualsevol valoració del que està passant en el món àrab aquestes darreres setmanes està resultant allò que en prospectiva en diem “esdeveniment”, que no és cap altra cosa que un gir inesperat en el curs d’una tendència.

La tendència estereotipada dels últims temps ha estat, sens dubte, demonitzar i menystenir el món àrab, habitualment des de la ignorància i la manca de respecte. Ningú no pot predir com acabarà tot plegat, de la mateixa manera que ningú no predeia per Cap d’Any una implosió del món àrab d’aquesta naturalesa i intensitat.

El que sí hem de fer és aprofitar l’experiència que estem vivint per aprendre, i extreure’n conclusions que ens permetin pensar millor i gestionar la construcció de la mirada que dirigim cap al món àrab de manera òptima. Què podem aprendre? Almenys cinc principis.

1. Que el desig de democràcia i la set de llibertat no és patrimoni exclusiu d’Occident, i que els pobles àrabs volen democràcia i llibertat com qualsevol altre poble. Ja n’hi ha prou de situar aquests països com règims feudals tancats en si mateixos. Els àrabs saben que la democràcia no és garantia de llibertat, però que sense democràcia la llibertat és inviable.

egipte_012. Que el divorci entre classe política i ciutadania és present arreu del planeta. Als països àrabs, per tant, també. Els feudals no són els ciutadans àrabs, sinó els seus governs, moltes vegades sostinguts per altres governs aliats estrangers – per motius eminentment econòmics – i no pas per aquells amb qui comparteixen ciutadania.

3. Que qualsevol transformació política continua estretament lligada a una injustícia socioeconòmica. La tirania i la repressió ideològica només són suportables si les necessitats bàsiques són cobertes. Democràcia i llibertat només són sostenibles si hi ha justícia social. I són els joves àrabs, en una situació insostenible de manca de futur, els qui s’han erigit en protagonistes d’aquesta revolta.

4. Que la diversitat és també una característica del món àrab. Des d’Occident tendim a projectar una mirada homogènia, simplificada, de la gran riquesa de posicionaments, opcions i alternatives que les societats àrabs posseeixen. Hem de posar fi a aquesta lectura estreta i eurocèntrica respecte a aquests pobles.

5. Que les protestes polítiques i les revoltes del segle XXI seran possibles solament amb el suport de les xarxes telemàtiques. Han estat les transaccions financeres a través d’aquestes xarxes les que han construït un món econòmic de ficció, i han enfonsat les economies reals del planeta en la misèria. Però els països àrabs ens ensenyen que aquestes xarxes també poden ser l’eina per al canvi i l’esperança.

Catalunya està vivint una situació d’opressió política externa notable, amb un divorci important entre poder i ciutadania, i tot això enmig d’una crisi econòmica esfereïdora, una societat molt diversa i una consolidació de les tecnologies més que satisfactòria. Les comparacions són odioses, i no seré jo qui gosi posar en el mateix pla la realitat dels països àrabs amb la nostra; fer-ho resultaria un error d’enormes proporcions. Però, per un cop, fem un exercici d’humilitat i, amb la distància de seguretat reconamable, girem la truita i siguem nosaltres els qui aprenguem alguna cosa d’aquests pobles.

Font de l'article

blog comments powered by Disqus