Stefano_Puddu_01Cal donar la benvinguda a la possibilitat de reflexionar públicament i en temps real sobre un tema tan cabdal com l'encaix de la línia de tren que connecta la nostra població amb Barcelona i Vic. M'agradaria, de forma molt sintètica, aportar el meu granet de sorra. Debatre és apassionant si es fa amb poc prejudicis i amb ganes d'escoltar tothom per resoldre problemes, fins allà on és possible.

El punt de partida és el desdoblament de la via, que és un pas necessari per transformar aquesta línia avui tan deficient en un transport gairebé metropolità —almenys fins a la Garriga—, amb freqüències de pas de 15 minuts aproximadament. La Garriga seria, per tant, zona de frontera entre un servei metropolità i un servei de rodalia, amb destí Vic i més enllà —un matís que no ens hauria de passar per alt.

Caldria saber si algú no té clar que això sigui oportú i necessari, o simplement si no hi està d'acord, per considerar que poden haver-hi perjudicis concrets pel nostre municipi. Jo partiria, però, de la premissa que el desdoblament és necessari i positiu.

Això comporta algunes servituds que s'ha de veure com es resolen, la més important de les quals són les vies d'estacionament i maniobra pels trens que acaben el seu recorregut a la Garriga. L'entrevista amb el Quim Fornés, publicada en aquest mateix mitjà, deixa clar que parlem d'una zona de sis vies. Aquesta servitud s'ha de situar en algun lloc. També està clar que, allà on es posi, tindrà un impacte i uns veïns afectats.

En segon lloc crec que és important reflexionar sobre el fet que una línia de tren no només dóna servei a les poblacions per on passen les vies, sinó també a les poblacions properes. En el nostre cas, parlem,  com a mínim, de l'Ametlla, Samalús i Cànoves, potser els Gorchs i la zona nord de les Franqueses, i qui sap si Bigues i Riells fins arribar a Sant Feliu. De fet, seria interessant disposar d'un estudi que no es limiti als hàbits de mobilitat dels habitants de la Garriga, sinó que pugui abastar la seva zona d'influència. Aquest exercici l'hem de fer des de la Garriga, perquè en tot cas és aquesta la lògica que hauríem de demanar que adoptessin les institucions que tenen la funció de planificar sobre la mobilitat col·lectiva. Una línia de tren vertebra un territori, i no només un municipi. Potser l'ús de la línia entre Vic i Barcelona entre els habitants de l'Ametlla, posem per cas, és tan baix perquè a la Garriga encara passen pocs trens, i també perquè és bastant difícil arribar al centre i aparcar el cotxe. Amb una línia desdoblada i una freqüència de 15 minuts, les coses es podrien veure amb uns ulls diferents. De fet, no hem d'oblidar que l'objectiu desitjable és que hi hagi molta més gent que viatgi a Barcelona en tren i no en cotxe. Des de la Garriga igual que des de les poblacions properes.

El tercer punt de reflexió té a veure amb els problemes de mobilitat, especialment per als vehicles, en la zona concreta on es troba l'estació actual. La via del tren, això ho sap tothom, actua en tota aquesta zona com una barrera que talla el poble per la meitat.

Estaci.03.2010_02

La permeabilitat entre la banda del centre i la banda diem-ne de muntanya és un dels aspectes més mal resolts de la mobilitat actual al municipi. Aquest problema s'acompanya amb un dèficit general de places d'aparcaments. L'accés a l'estació a peu o en bicicleta és relativament fàcil i assumible per una part de la població que hi viu a la vora. Ja comença a no ser-ho tant per persones que necessiten el cotxe per apropar-se al centre, tan si venen de barris allunyats com de municipis propers. Els problemes de permeabilitat urbana per la circulació de vehicles (i la falta d'un bus urbà), sumats al dèficit d'aparcaments, podem considerar-los uns factors de dissuasió importants per a l'ús del tren. Això vol dir que desanimen un cert nombre d'usuaris potencials. Aquest seria un primer argument per preguntar-se si la solució que busquem ha de considerar innegociable que l'estació es quedi allà on està. Els punts a favor de deixar-la en el lloc de sempre són fàcils de veure. El que resulta més complicat és com resoldre els problemes esmentats, que també són reals. El pla de mobilitat preveu, fins i tot, la supressió del pas a nivell de la carretera de Samalús: això vol dir que el trànsit en aquella zona està destinat a complicar-se ulteriorment. Cal afegir, a més, un altre punt: deixar l'estació en la ubicació actual vol dir posar la zona d'estacionament cap al nord de la població, o bé prop de la Muntanyeta o bé prop de la Sati. Dues opcions tècnicament factibles però que no deixen de generar malestar entre un sector de veïns.

Per tant, a l'hora de fer el recompte dels avantatges i inconvenients d'aquesta hipòtesi (mantenir l'estació al centre, on està i ha estat sempre), caldrà concloure que l'impacte territorial de la zona de maniobres és relativament alt, i la solució dels problemes de mobilitat i aparcament és deficitària.

La possibilitat de canviar de lloc l'estació, i situar-la al sud, resol alguns problemes i en genera d'altres. Per dir-ho en poques paraules, resol l'accessibilitat en cotxe i la disponibilitat d'aparcaments, mentre que genera una sèrie de problemes de caràcter urbanístic: d'una banda, amenaça deteriorar la viabilitat del Passeig, una artèria d'ús socialitzat i de lleure que forma part dels elements d'identitat del poble, i de l'altra pot accelerar el procés —ja marcat, no ho oblidem, en la definició de l'actual Pla general— d'urbanització del sector de Can Violí, zona encara verda, plantada amb oliveres magnífiques, però destinades a esdevenir un barri residencial.

Entre una hipòtesi i l'altra se'n va formular una tercera, que no emergeix en el contingut de les entrevistes amb el Sr. Fornés i el Sr. Turró, que és de fer una estació intermunicipal encara més al sud, en una zona aproximadament a la frontera entre el municipi de la Garriga i el de les Franqueses, prop del barri dels Gorchs. Aquesta ubicació —que si no m'equivoco és una hipòtesi de l'arquitecte Francesc Garcia— seria més accessible pels usuaris de l'Ametlla i zones properes i podria comptar amb els necessaris aparcaments. Caldria però, en primer lloc, resoldre el problema de garantir una accessibilitat còmoda als usuaris garriguencs, sense obligar-los a desplaçar-se en cotxe.

Amb una mica de voluntat, no hauria ser difícil de resoldre. L'avantatge dels trens és que els seus horaris són, en teoria, estables, i per tant permeten organitzar solucions de connectivitat amb intervals regulars i ben pautats, és a dir, fiables. La presència de diverses vies de maniobra i aparcament podria fins i tot permetre l'existència d'un petit tren-llançadora que connecti l'estació de la Garriga-centre a l'estació de la Garriga-sud (per anomenar-les d'alguna manera).

Altrament, es pot fer el mateix amb un bus urbà que podria ser l'embrió d'un servei de mobilitat intern al poble, que també fa temps que es troba a faltar. L'obstacle més important és convèncer el ministeri de Foment de renunciar a una condició que, segons sembla, ells donaven per innegociable: que no es podia posar doble estació a la Garriga.

Arguments, com hem vist, n'hi ha un bon grapat. Jo no desestimaria tampoc unes consideracions estrictament econòmiques: intervenir a la Muntanyeta seria molt més car que no als camps al sud del poble.

I el mateix val, potser, per l'expropiació dels terrenys. En el cas de la hipòtesi del carrer Guifré, també caldria valorar el cost del soterrament de la via d'accés per sota del Passeig. Al final, segur que la diferència no seria petita.

Em sembla, però, que el factor decisiu depèn, més aviat, de tenir o no una proposta que assoleixi un alt grau de consens. Si trobéssim aquesta proposta de consens, tal que una clara majoria del poble, tant de les forces polítiques com de la seva societat civil, es mostrés determinada en apostar-hi, —també pel fet que demostra ser la més avantatjosa, en termes econòmics-, potser seria més fàcil negociar-la. En això, penso que no valen tacticismes: cal posar sobre la taula pros i contra, i cercar amb tota honestedat aquesta solució que ens permeti anar tots a la una. Posant de banda els prejudicis i, sobretot, amb la consciència que les solucions perfectes no existeixen, però que val la pena treballar a fons per cercar-ne una: aquella que veiem, entre tots, com la més factible i oportuna.

blog comments powered by Disqus