LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

thumb Marti Oliveras 02Fa dies que vull escriure. Per mi, per tu, per nosaltres, per CATALUNYA.

Sé que hi haurà gent que no m’entendrà, però m’és igual. Perquè sé que els que m’acabareu llegint fins al final sou com jo. I amb això ja en tinc prou. De debò.

La realitat em porta a reflexionar una mica sobre tot el que està passant a dia d’avui.

Mireu, jo vaig néixer a un poble als peus del Montseny que porta per nom la Garriga. Un poble que pertany a Catalunya, i aquesta és la meva terra. Una terra on es parla català i castellà. Una terra que forma part d’Espanya, malgrat cada vegada siguem més els que no vulguem pertànyer-hi. Per què?

Doncs, sense anar més lluny, pel que estem vivint avui, ahir, abans d’ahir, la setmana passada, l’altra i l’altra... i podríem anar tirant enrere fins arribar a aquell llunyà 1714.

Són molts anys vivint sotmesos a un país que no ens correspon, que diu que ens estima i que, dissimuladament, per tal que ni el món, ni Europa, ni ningú ho vegi, intenta acabar amb tot el que som.

Aquests últims dies me’n vaig a dormir i em desperto preguntant-me a mi mateix si és cert el que està passant. Si és cert que estic vivint un dels moments històrics en majúscules, si és cert que Espanya ens vol tan mal. I sí, malauradament és així.

Quan era petit les àvies m’explicaven el que havia significat viure una guerra i patir una dictadura, una repressió contra les institucions, la cultura i la llengua catalana. Mentre elles m’explicaven, heu d’imaginar-me bocabadat, sense saber què dir. Aquells dinars, berenars, sopars, el que fos, s’allargaven perquè l’àpat era ben bé l’excusa per parlar d’allò que m’escandalitzava. Era incapaç d’acabar-me el plat de taula, només feia que preguntar, preguntar i preguntar. I elles, al cap d’una estona, mig somrient (per no plorar) responien: Deixa-ho rei meu, tan de bo no ho visquis mai!

Alguns dels que seguiu llegint-me deveu estar pensant que la meva reflexió agafa una direcció poc encertada, que potser n’estic fent un gra massa. Si penseu això és que no sou dels meus. M’és igual. M’importa ben poc, per no dir gens, el que penseu vosaltres. Així doncs, segueixo. Pels meus.

Avui, un dia qualsevol del mes de setembre, visc el que mai hauria somiat. Hi ha convocat un REFERÈNDUM pel proper 1 D’OCTUBRE. Sí, un referèndum. Per votar. Per donar la nostra opinió sobre el futur de la nostra terra. Per decidir cap a on volem anar. Ei, i no s’obliga què votar. Que consti, només volem votar. Sí o no, el que sigui, però votar. I l’Estat, com era d’esperar, s’hi oposa. No ens deixen votar.

I això que diuen que són demòcrates. És surrealista. És increïble el que està passant. Els polítics de l’estat espanyol es creuen el seu propi discurs, segueixen mentint i no volen veure el que realment està passant a Catalunya.

Això ha arribat tan lluny que ja no hi ha marxa enrere. Europa i el món en comencen a parlar i, per molt que ells menteixin, la gent normal comença a veure que aquest país no té solució. La gent normal comença a entendre el que els catalans demanem des de fa molts anys.

No demanem cap cosa fora de lloc, res que sigui prohibit. El que una gran part de Catalunya vol és VOTAR. El que una gran part de Catalunya vol és la INDEPENDÈNCIA. És cert que molts no la volen, però per saber-ho del cert cal posar xifres. I això només es podrà saber votant, fent DEMOCRÀCIA. Un concepte que alguns no acaben de saber del tot bé. Deurien fer campana aquell dia a l’escola.

Hi ha molts que diuen que no votaran perquè no tindrà rellevància, que no votaran perquè és il·legal. No, no ens equivoquem. Però si voleu, seguiu-vos creient més i més mentides, mentre Europa ja ha pres postura i donarà credibilitat al resultat. Sigui quin sigui. Per tant, que quedi ben clar que: QUI NO VOTA, NO COMPTA. Qui no voti, que després no es queixi del resultat perquè el dia per expressar-se ja haurà passat. Les coses com siguin.

L’ofensiva de l’Estat al referèndum de l’1 d’octubre està agafant una dimensió desmesurada. És per això que, nosaltres, davant la ofensiva violenta responem amb cançons, somriures i accions a favor de la llibertat d’expressió, a favor de la democràcia.

Aquesta setmana passarà a la història. Només cal mirar la televisió, escoltar la ràdio, obrir les xarxes socials. A tot arreu se’n parla. Les forces judicials i polítiques de l’Estat han vulnerat els drets de les persones. Sí, sí, és així. I el que és més trist, que sigui avui, el 2017, en ple segle XXI. Ja no es tracta d’independència ni de democràcia, ara ja s’estan sobrepassant uns límits als quals mai s’hauria d’haver arribat. Ens trobem immersos en un COP D’ESTAT que pretén impedir votar i acabar amb tot el que tingui relació amb la llibertat d’expressió de les persones i dels mitjans de comunicació catalans. Definitivament, estan vulnerant la intimitat de les persones. És massa fort.

Us heu fixat que només ha calgut fer trontollar una mica a Espanya per veure que la seva estructura no ha canviat? Sí, sí, la repressió contra els catalans segueix. Franco estaria orgullós dels seus successors. Senyores i senyors, benvinguts, de nou, a la DICTADURA.

Davant d’això encara tinc més ganes de marxar d’aquest país del qual mai me n’he sentit partícip. Aquest final d’estiu ha sigut el detonant per veure que Espanya no canviarà mai. És molt trist perquè també hi ha molt bona gent a Espanya. Però els seus màxims representants, els polítics, la seva força, qui els representa, no han canviat. En ple segle XXI i les coses segueixen igual.

Ah! I deixeu-me tenir un agraïment especial al Sr. Mariano Rajoy i tota la seva colla, sense els quals no hauria estat possible guanyar tants independentistes en tant poc temps. Quins cracks, bona feina!

Davant d’aquest panorama fastigós que ens toca viure, el poble català seguim escrivint la història pacíficament, com sempre hem fet. Lluitarem fins a aconseguir-ho amb un somriure als llavis per tots aquells que avui no hi són i que estarien plorant només de veure fins on hem arribat i de la manera que hi hem arribat.

Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre. Seguim endavant, pas a pas, sense fer-nos enrere, omplint els carrers de democràcia i LLIBERTAT. Si seguim com fins ara, haurem guanyat. Perquè recordeu el que un dia va dir Ghandi, quan la Índia era a punt de proclamar-se independent: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i, finalment, guanyes”. I aquesta és la situació. Ahir ens van atacar, avui ens han tornat a atacar, demà tornaran a fer-ho i l’altre, i l’altre i l’altre. Fins que GUANYAREM.

El dia 1 sortim al carrer, votem i decidim. I, si ens ho impedeixen, quedem-nos allà, a la porta dels col·legis electorals. Tot el dia. Siguem molts i no podran aturar-nos. Fem que el món vegi el que està passant. I si podem votar, una cosa que avui en dia es pot fer a tot arreu menys a Espanya, votem, votem independència per un futur millor, lluny dels qui ens volen mal, lluny d’aquest país feixista que mai ha sigut el nostre. Fem-ho pels que van deixar-s’hi la pell. Fem-ho per totes aquelles persones que van morir defensant la nostra terra. Fem-ho pel país que és a punt de néixer: CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA. Diem, definitivament, pel nostre bé i pels que vindran: ADÉU ESPANYA.

“Gent de mar, de rius i de muntanyes: ho tindrem tot i es parlarà de VIDA...!” Visca Catalunya lliure!!!

Atentament,

Un garriguenc malalt d’amor pel seu país.

blog comments powered by Disqus