La_casa_de_tots_27-07-2010Amb aquesta expressió el Dr. Joan Cruells, director de l’Asil-Hospital de la Garriga, ens va donar la benvinguda a les més de tres-centes persones que ens vam aplegar la nit de divendres dia 23 a un sopar commemoratiu del centenari d’aquest establiment. La climatologia va ser benèvola, la companyia agradable i el sopar imaginatiu i de qualitat, com tot el que inspira l’amic Pep Salsetes i cuina en Xavier Sòria.

Damunt la gespa de l’Asil Hospital compartíem taula persones relacionades d’alguna manera amb la casa amb altres que hi van anar per solidaritat, perquè saben que algun dia probablement serà casa seva o, simplement, perquè consideren que l’antic Hospital de la Caritat és una part indestriable de la història garriguenca del segle XX.

En el meu record van aparèixer les monges darderes que més d’un cop m’havien posat injeccions a hores intespestives, aquelles dones que, sempre sol·lícites, et donaven una paraula d’ànim en moments difícils i que van fer del servei als altres l’objectiu de la seva vida.  Hi penso sovint en persones així... En homes i dones que no volen saber res de riqueses ni de propietats.  En certa manera em recorden al meu pare que mai a la vida va voler tenir absolutament res a nom seu: ni tan sols el telèfon de casa.  Un home que abans de morir va demanar-me que l’enterréssim a la fossa comuna, amb la gent que, com ell,  no havia tingut mai res en propietat.  No li vaig fer cas i de vegades em reca.

Ara després de deu anys vinculat a l’Asil-Hospital de la Garriga, probablement sí que n’hi faria de cas, perquè he après a distingir allò que és important d’allò que no ho és. I de coses importants per les quals val la pena esgargamellar-se n’hi ha ben poques. Això vaig començar a ensumar-ho quan amb 32 anys vaig patir una greu malaltia, però ara ho veig molt més clar. És important el somriure d’un vailet. Per aquest motiu el dia que vaig fer de patge reial de l’enyorat rei Joan Sellés a la cavalcada de la Garriga, ja fa bastant de temps anys, va ser un dels més feliços de la meva vida observant l’esguard dels més petits, els seus comentaris innocents i el seu somriure neguitós, com ara volent atrapar allò impossible tantes vegades somniat.

També he après a diferenciar encara més les persones que són de fiar i les que no ho són. Els que en tenen prou amb la paraula donada i l’encaixada de mans i aquells que menteixen en funció de com bufa el vent. No m’agrada la gent que no compleix els seus compromisos i que menteix, tret de quan faltem a la veritat perquè l’altre no perdi l’esperança, per a il·luminar el rostre d’un nen, d’un malalt  o d’un avi.  Per això els avis s’hi tornen i expliquen sovint les seves fantasies que ens fan volar cap a realitats etèries i ens fan travessar cada dia el túnel del temps cap a mons imaginaris. Per això m’agrada tant anar a l’Asil-Hospital. Les històries surrealistes que construïm amb aquells avis i àvies són un baló d’oxigen que m’ajuda a superar la realitat que cada dia observo, també aquí a la Garriga, on la convivència s’està fent més difícil que mai, una realitat devastada pels mentiders professionals, per aquells que construeixen un món a la seva mida sense escrúpols i sense cap respecte pels altres.

Recordava la nit del sopar quan els espais que ara ocupen el jardí de gespa, la caseta de fusta i l’antic centre de salut eren horts magnífics, cuidats per interns.  Em va venir a la memòria la imatge de fa trenta anys quan  algunes dones de la casa anaven al Pou Calent a buscar aigua per a fer bullir els llegums. Aleshores jo treballava a l’únic institut que hi havia a la Garriga, a l’edifici de l’actual ajuntament. Cada dia, en plegar i anar cap a casa, passava per l’asil i observava els avis treballant l’hort.  De vegades hi xerrava.  Va ser el primer contacte amb aquella realitat. Després, les circumstàncies han fet que estrenyés els vincles. Perquè no únicament hi tinc la mare i una cosina germana. Hi tinc també una part del meu cor en forma d’agraïment a totes les persones que hi treballen perquè sense excepció ens ensenyen cada dia com facilitar les coses i de com fer més senzills alguns tràngols difícils.

També hi he fet amics entre la  gent gran que hi viu i les  persones voluntàries que hi aporten caliu i ajuda. Hi penso molt sovint en aquestes persones. I les admiro.  En un país en que molta gent s’omple la boca de servir als altres, de transformar la realitat i de millorar el seu entorn, objectius als quals dediquen hores i més hores de reunions per a fixar estratègies, l’existència de persones voluntàries com les que he trobat a l’Asil-Hospital em certifica que realment hi ha gent que fa compatible la seva vida personal amb aquests objectius esmentats, però que no necessiten ni reunions, ni establir aliances ni dissenyar estratègies per a aconseguir-ho.  En la meva opinió, els voluntaris i voluntàries de l’Asil-Hospital són autèntics revolucionaris que treballen amb discreció per a millorar les coses en la mesura de les possibilitats que tenen. No necessiten fer mèrits ni demanar el reconeixement de la ciutadania, perquè no es presenten a cap mena d’eleccions; pel mateix motiu, tampoc han de fer veure el que no són ni necessiten perdre temps pensant la manera com seran ben tractats pels mitjans de comunicació. Són gent que, si em permeteu la frase bíblica, no vol que la seva mà dreta sàpiga què fa la seva mà esquerra, i que l’única cosa que volen és fer més feliç el darrer tram de l’existència de moltes persones que no tindran temps per a agrair-los res. Ells fins ara no ho saben, però són els meus referents, la gent a qui m’agradaria semblar-me. Són l’antítesi dels herois, dels famosos, dels líders. Són el que hauria de ser normal en un món millor i, a més, tenen l’avantatge que no t’alliçonen mai, cosa que és d’agrair en una societat on els pretesos portadors de virtuts, sovint incapaços de posar ordre al menjador de casa seva, es passen la vida pontificant sobre el que cal fer i el que no toca.

Fins ara sempre havia dit que jo havia tingut tres universitats a la vida: el servei militar, on vaig demanar que em destinessin a un batalló d’analfabets de qui vaig aprendre com m’havia de defensar a la vida sense necessitat de fer mal a ningú; una llarga estada a l’hospital, on vaig entendre la fragilitat de l’existència, i una escola a la pròpia casa, on el meu pare em va ensenyar la importància de la paraula donada, el valor del treball  i de l’esforç i una mare molt comprensiva em va fer veure que la vida era millor si tot es feia amb tendresa i amb bon humor. Ara estic matriculat a la quarta universitat de la meva vida, a l’Asil-Hospital  de la Garriga, on he après el valor de la solidaritat amb els més febles, amb aquells que, tal com era el meu pare,  ja no volen ni posseir res ni tenir res al seu nom. No els hi cal.

Per aquesta raó m’hi sento com a casa esperant, igual que molts altres, que m’arribi l’hora del trasllat. Sé que allà hi ha, per al darrer tram de la meva vida, una sala d’espera confortable amb altres persones amb qui val la pena compartir les hores i els dies. D’aquí cent anys ho tornarem a comentar.

Santi Cucurella

blog comments powered by Disqus