esglsiaQuina meravella viatjar en tren, quina meravella anar en bicicleta, quina sensació portar un cotxe o una moto de gran cilindrada i sentir la potència que s’escola cames amunt, fins al baix ventre. Que bonic passejar pels boscos o pel teu poble. Quants plaers tenim a l’abast i quantes coses ens permet fer i gaudir la tecnologia en aquest hemisferi del món que ens ha tocat viure.

Viure en una part del planeta on pots escollir com desplaçar-te i veure com els altres fan el mateix. Mentre vas en bici, veus com passa el paisatge, lentament i el vent t’acarona, juganer, la cara. Quan camines pel bosc, l’olor i fragàncies de les flors premsades per la calor del sol, es deixen sentir amb una intensitat que a vegades embafa. Ara t’atures i t’asseus al costat d’una formiga, que sense immutar-se tragina un bri de palla, o una pellofa de blat, i et sents petit i a l’hora gran, content de ser aquí i poder explicar-ho. Quan vas a comprar el pa i tot caminant pel poble veus que al fer el gest de passar el pas zebra, aquell noi del ciclomotor, s’atura tranquil·lament i s’espera que passis, mentre amb prou feines se sent el brunzir del motor de poca cilindrada.

Agafes el cotxe per donar un volt i traces els revolts de la carretera amb elegància, mentre el rugir del motor es deixa sentir en un indret no llunyà d’on et trobes. I quan arribes a la cruïlla del carrer principal, no hi ha cotxes aparcats a banda i banda, i veus als vianants a punt de passar el carrer i frenes prudentment per cedir-los el pas, i ells et somriuen agraint-te un gest, encara que obligat, que saben molt valuós i te’l reconeixen. La força i el llampec que proporciona la moto de més cilindrada et porta en braços i llisques per l’autopista, on els indicadors quilomètrics passen amb cadència vertiginosa, i els cotxes que et segueixen guarden la distància que et dóna tranquil·litat quan obligat a frenar d’emergència estan a temps d’aturar-se i si és necessari socórrer-te.

Ai! Que bé ens sentim quan agafem el tren i ens desplacem de poblet en poblet, veient les cases i els horts vora la via, que dibuixen indrets dignes de sortir en contes d’infants. I la conversa animosa de la veïna de comarques que ha coincidit amb un noi del poble, que més jove que ella l’escolta atentament, gaudint del plaer que sent la senyora al parlar amb una noi més jove que ella i, a més a més, guapo (mira que és eixerit, eh? Simpàtic i, a més, ben plantat, el Marcelet de la Francisca). El passar del revisor amb el seu uniforme i aires d’aquell que se sap important, respectat i útil als viatgers. Aquella figura que busques quan necessites saber quelcom de la línia (incidències que, a vegades, comptades vegades, passen), perquè amablement et doni la resposta adequada, i et fa estar tranquil, sabent que ets en bones mans.

Francament, quan les coses són de molts colors i els gestos i les formes acompanyen,  tot és harmonia al teu costat, la ment es relaxa i hi ha espai per a la creativitat. Deixes fluir les idees, per generar-ne de noves i més agosarades. Veus que tot és possible i que les dificultats són banals i passatgeres, perquè tot flueix, perquè tot està impregnat d’una força revitalitzadora, que et du sense aturador, a aconseguir allò que, amb bona voluntat i esforç, et proposes. Es aquest el lloc on jo visc i comparteixo amb els altres. Un espai estimat i digne de qualsevol persona que passa per la vida.

Veient el món en el qual vivim i el bonic i equilibrat que és tot trobo que, fins i tot, és normal que hi hagi coses dirigides pels nostres polítics, als qui hem votat amb santa devoció, que s’adrecin a trencar-ho. Perquè tanta perfecció fa que al final Catalunya s’assembli a... no sé... Suïssa o Holanda i, la veritat, tot tan net i polit, bonic i llepat, és que fa venir ganes de construir plantes de biomassa a 500 metres d’un nucli urbà, places dures sense sauló, enderrocar cases com la de la Sínia (ui! ja no me’n recordava! res, res, tot s’oblida), balnearis de luxe, (ai! que m’estic passant...). Però estic convençut que al final m’hi acostumaré, és només una enrabiada de nen, tot passa... oi que sí? La pastilleta, la pastilleta... on la tinc, que tanta contradicció, m’està deixant trastocat.

Tantes veus alçades, veus de la discòrdia que molesten, però que al final són silenciades.... La meva àvia, que era una santa, em deia porta’t bé amb tothom i no tindràs problemes... però noi, així hi tot a cada cantonada et trobes un pollastre! Ja ho intento iaia, però ens ho posen molt difícil...!

Mateu Boldú

blog comments powered by Disqus