Jordi-Eduard_PeralesJo l'he conegut. Un poble on la canalla jugava a picar “canyardos” contra les parets i els grans feien la tertúlia amb cadires de boga amb els veïns. Tot al carrer, i més a l'estiu. On podíem anar en bici, com bojos, llençant-nos com kamikazes per les baixades i torrenteres del poble. On fèiem fogueres per Sant Joan i jugàvem a caliues tot l'any, parant una mica de compte a apartar-nos un cop cada molt quan passava l'R21 del veí i vigilar que no se'ns escapés la pilota massa fort, que si no havíem d'anar a casa de la veïna a demanar-li, no sempre rebuts amb el millor dels somriures.

Les nostres places encara ens piquen l'ullet quan ens veuen, perquè no han passat tants anys, i encara ens reconeixen, i nosaltres les reconeixem. Sabem perfectament que canviarem, nosaltres i elles, perquè tot es mou sota el sol i els pobles els fem així, a poc a poc, creant-los i adaptant-los. I és ben cert que els nostres carrers necessiten un canvi, i els del centre més, perquè les voreres són estretes i fan de molt mal caminar i compartir amb carretons i carretilles, què ens heu d'explicar als veïns del centre!

El què és igualment cert és que els canvis, més si són de gran envergadura com el què es pretén fer al centre, s'ha de fer amb el màxim consens possible. I el consens, en aquest punt no és només desitjable sinó absolutament imprescindible. Les coses s'han de fer bé. L'objectiu és noble i necessari. La solució no pot ser el cop de decret i l'apel·lació demagògica a la “majoria silenciosa” i a la “cultura del no”.

Ens podem excusar els que estem en aquest món de la política en arguments i contraarguments, ideològics o simplement d'inquines i misèries personals, però si actuem per canviar el poble, no pot ser que ho fem enmig de tàctiques purament electorals, ja ho amaguem en responsabilitat de govern o en tàctiques d'oposició sistemàtica.  No pot ser que convertim un canvi que és necessari i substancial en un pols de força polític que acaba encenent a la ciutadania i que es fa per decret, pervertint l'ús de la paraula “participació” i sense possibilitat de dir-hi res més que Si o No, o es fa ara o no es farà mai. Mentida.

Molts dels que jugàvem a les places ens trobem encara i ens diem: no hi ha res a fer. Tot està decidit. Per molt que feu ja no es podrà aturar. Però mira, si que s'hi pot fer alguna cosa. De moment apel·lant a la voluntat política dels nostres representants per què recapacitin. De segon ocupant efectivament les places, usant-les com cal i en tota la seva dimensió cívica i d'encontre. Perquè som un poble de places, i les places són nostres.

blog comments powered by Disqus