Vctor Rodrguez_01Com a barceloní de dilluns a divendres, m’agrada descobrir sempre que puc racons desconeguts de la ciutat. Sovint surto una estona abans de casa –o bé hi arribo més tard– perquè opto per passar per aquell carrer estret amb cases baixes o per aquell xamfrà on sé que hi ha una botiga d’aquestes que potser demà haurà abaixat la persiana. La satisfacció d’aquestes coses tan senzilles és similar a la que sento quan tinc l’oportunitat de conèixer i enraonar amb algú que ha estat actor de la història i que hi ha fet una contribució significativa, com aquestes darreres setmanes, que he pogut tenir l’oportunitat de conversar pausadament amb l’escriptor Ramon Folch i Camarasa –fill de Josep Maria Folch i Torres–, el constructor de Gralles Bonamusa d’Argentona o l’escriptora i exalcaldessa de la Garriga Núria Albó.

Però tornant als carrers de Barcelona, cada dia costa més trobar –retrobar, potser– una petita essència, un sabor de barri dins l’univers de la ciutat. I és llavors quan descobreixes encara alguna botiga, festa o entitat. Al cap i a la fi, petits models de vida que es van perdent i ho anuncien amb cartells de ‘en traspàs’ o ‘liquidació per jubilació’. Les sorpreses són poques però molt grates quan en trobes alguna en un bon estat de salut per les quals penses: no cal patir, l’any vinent hi serà.

Però no és el cas de l’adroguer del carrer de les Cabres prop de la Boqueria, fins fa poc l’únic supervivent aborigen entre comerços xinesos i kebabs. A aquest botiguer de nissaga i bata grisa, li he comprat fins fa pocs dies el sabó a granel i una crema per a l’àvia que no trobem enlloc més, la Colcrem. Al saber que plegava, vaig gastar-me el triple intentant fer una provisió que sabia del cert insuficient per ser una lluita contra el temps. Amb l’anhel d’intentar esgarrapar remeis ancestrals li demaní al botiguer que em repetís el consell de com emblanquinar roba amb el perborat càustic que m’havia venut mig any enrere en una paperina. Arribat a la feina, el primer que vaig fer fou anotar-ho perquè realment funciona, ja que vam salvar la camisa d’un amic condemnada a drap tot i haver costat 70 euros. Va quedar com nova després d’una nit ofegada en remull en una olla d’aigua bullent.

És trist que a Barcelona haguem d’esgarrapar la història vivent mentre permetem que marxi sense relleu, sense intentar fer-la viable i viva i alhora moderna i de sempre. No dubteu a comprar-hi o associar-vos-hi o, sinó, córrer amb la càmera, retratar-la –amb certa discreció– i anotar tot allò que podeu oblidar però que de ben segur, quan passeu un dia amb el fill o el nét, us agradarà poder dir-li: en aquest xamfrà hi havia una botiga d’un senyor que...

blog comments powered by Disqus