thumb Vctor Rodrguez 01Fa prop de 100 anys, aquell prohom que com en Fabra hauria de tenir una universitat amb el seu nom per haver ensenyat a llegir -en català- i a normalitzar la llengua –catalana- als nostres avis, creà els Pomells de joventut. Gràcies a ell, una fornada de catalans va conèixer tot allò que els seria prohibit anys després: llegir i expressar-se en la seva llengua. Parlo de Josep Maria Folch i Torres, creador d’En Patufet.

D’entre la seva magna obra, una que sovint s’oblida és la creació dels ‘Pomells’. Per fomentar  el deure de fer una obra piadosa o de caritat i una altra de patriòtica, la joventut del país s’ajuntà per treballar aquestes dues facetes sota un esperit cristià ben concret: el compromís amb el pròxim, deure que Folch i Torres indissocià al compromís amb la pàtria. Folch i Torres -com un somni premonitori a l’estil de Luther King- escrigué a les seves ‘Pàgines Viscudes’: "Amics volguts: jo voldria que en cada poble, en cada indret, en cada escola, en cada entitat, oficina, despatx o magatzem de la nostra Catalunya o d ’allí on sigui que es trobin aplegats almenys cinc amics patufistes, s’hi formés un “Pomell de Joventut ”, amb paraula donada, entre ells, de realitzar individualment o col·lectiva, cada setmana si més sovint no, dues bones obres: una virtuosa, altra patriòtica. Una bona paraula a un company menyspreat, un acte d’humilitat, de generositat, d’heroisme, de caritat, d ’amor i de respecte a pares i mestres, etc., seran actes grats a Déu. Un exercici diari o sovintejat de lectura i escriptura en català; una observació discreta als que per descuit parlen malament el nostre idioma; una indicació o un prec respectuós al mestre perquè estableixi ensenyaments en català, d’història i de gramàtica catalanes especialment, etc., seran actes agradables a la Pàtria”.

Els pomells es comptaren per centenars i arrel del seu èxit i de la seva catalanitat, foren prohibits per Primo de Rivera el 1923. Ja sabem que a Espanya, quan una cosa funciona es prohibeix. Acción, reacción.

100 anys després, el moviment d’una força com els Pomells de joventut és més necessària que mai en una societat que s’alerta dels perills de l’egoisme de molts, l’individualisme dels que creixen i de la soledat dels més grans. Nogensmenys, un país que vol ser estat necessita ciutadans fermament compromesos començant des de baix de tot. Convé doncs, trobar la forma en ple segle XXI d’un model d’‘apomellament’ dels més joves que esdevingui un nexe entre altres propostes plenament vigents avui dia com els caus, les joventuts dels partits, el voluntariat o l’associacionisme en tradicions i esports de casa nostra.

Cal un model d’engrescament que ajudi les noves generacions a fer-los créixer amb esperit de compromís amb els altres i que sigui prou elàstic per acollir totes aquelles famílies que s’han de trobar còmodes en voler que els seus fills creixin amb uns valors que gravitin entre el compromís cristià cap al pròxim (deure social, en argot laïc) i una tasca de responsabilitat i adscripció envers la comunitat política que és Catalunya. Perquè no serem un país capdavanter al món sense una societat compromesa, activa, convençuda i refermada en uns valors que tenen l’arrel en segles de pensament i obra i perquè no dir-ho, de bons resultats en molts casos. Penseu que si ho van prohibir, és que la idea era bona.

blog comments powered by Disqus