Vctor Rodrguez_01Sovint, pels carrers de la Garriga em trobo amb persones amb les quals s’inicia una conversa improvisada que sovint encapçala una de les dues frases següents i que crec, estan esdevenint tòpiques darrerament: ‘Votarem Víctor?’ i la segona ‘Que maco l’acte d’ahir, eh? Ho vas veure? Hi eres?’. I jo observo, de vegades gratament sorprès, com la il·lusió i l’esperança traspua cada dia de més gent diferent que fins fa poc en restava al marge i estan –estem– disposats a molt.

Sembla que el president Mas, a base de garrotades es va guanyant cada dia un trosset de cel i la confiança de més gent mentre cada cop s’hi juga més per no dir que s’ho juga tot. Malgrat sóc conscient que la política, com tot en aquest món, pot tenir dues cares i que una sorpresa negativa pot venir de qualsevol persona i en qualsevol moment com a humans que som, confio que tirarem endavant. Però la intenció d’aquestes ratlles no és la de criticar l’ofici o la vocació política sinó la de compartir un detall que fa temps que observo amb atenció: el paper d’ella.

Dia rere dia, l’esposa d’en Mas ha anat traient –cada cop més– el cap en actes ja no només socials de cap de setmana –com podria ser la visita del President un dia de Corpus– sinó que està esdevenint, a parer meu, el seu principal puntal polític. Quan les traïcions, recels, amenaces i divisions són el pa de cada dia en política, i més al nostre país, és quan més es pot copsar la solitud de molts governants, que prenen consciència de la seva fragilitat i del seu isolament, tot i tenir, oficialment, el poder.

És llavors quan la veig a ella, discretament a primera línia, omnipresent, sense declaracions ni sortides de to, atenta al gest del seu marit, que és quan penso que anem bé. Que la situació s’ha tensat fins a un punt màxim que creu que ha d’estar al costat del seu marit perquè no decaigui. Perquè hi ha moments i etapes a la vida que és quan necessites el recolzament d’aquella persona única que creus que, sota cap concepte, atès tot el que heu passat plegats i que heu decidit viure junts, no et fallarà ni trairà perquè decideix, simplement, ser-hi. No és al darrere, és al costat. Estaria millor a casa o a la feina però hi és per militància, no política, sinó d’un altre tipus per la qual no tinc una paraula escaient per definir-la. És llavors quan s’esdevé el contrari del mite que diu que un imperi pot desaparèixer per l’atracció cega i passional del seu líder cap una dona; sinó que es manté ferm gràcies a la presència d’algú que ha decidit que, com el poble, van junts en aquest vaixell i que, sinó, ens enfonsarem.

blog comments powered by Disqus