Vctor Rodrguez_01És en aquests moments previs a la convocatòria de la consulta que ja fa temps que els serveis d’intel·ligència espanyols, juntament amb totes les institucions de l’Estat al servei del govern, tenen tot un arsenal de notícies bomba per empastifar a tort i a dret tot aquell que signifiqui quelcom o gosi entrar a l’arena política independentista. ‘Difama que algo queda’. Sense pretendre-ho, a cop de titular, filtració o declaració, ens ajuden a fer net, mentre la seva porqueria els queda sota l’estora i es va fent gran i gran... Diu molt poc d’ells, que, sabent-ho d’ençà d’anys, han callat pel seu propi interès, com un as a la màniga alhora que com un comodí de xantatge. L’interès general no era una qüestió d’Estat.

A Madrid, l’hòstia i la perplexitat que els ha causat que, malgrat l’afer Pujol, haguem fet la Diada més gran de la nostra història, ha estat colossal fins al punt d’adonar-se de la maduresa social de Catalunya. Dit això, cal ara parlar dels nostres futurs nous veïns, els espanyols: Hola, què tal? Em permeto parlar a partir d’un futur proper. Siguem clars. Les passarem magres, molt magres, per no dir putes. Està molt bé que ens ho passem pipa a les manifestacions –cosa que ells no saben fer– sempre que siguem conscients que s’acosta un núvol negre, que passarà, però que encara haurem d’entomar i que deixarà tronada.

Però ens en sortirem. A ells els costarà molt més quan no hi siguem perquè hauran de canviar d’Estat sense poder-ne marxar. Nosaltres, feina tenim a aconseguir-lo de bell nou , que no és poca cosa; però els fonaments i estructures estan posats d’ençà d’anys i la il·lusió hi és. Allà no. Un nou desastre del 98 se’ls acosta i els desconcerta perquè fa massa temps que han silenciat aquella veu de ressons maragallians que els parlava entre perills. I ara és tard, massa tard.

I ara us preguntareu a què carai ve el títol de l’article. Doncs senzillament per un concepte de proximitat-llunyania sentimental de la població catalana cap a l’Estat espanyol. Les males arts en la seva actuació antidemocràtica cap a Catalunya fan que cada cop molts més tinguin aversió a tot allò que es relacioni amb algun sentiment de pertinença o proximitat amb Espanya, malgrat tinguem una realitat cultural d’arrel espanyola o castellana a la nostra família o al nostre entorn més proper. Pels seus actes els coneixereu. Els insults, difamacions, i la porqueria cavernàtica de tots aquells que difamen contra el procés i a l’ensems contra Catalunya no diu res de bo d’ells i silencien aquells pocs que estan disposats al joc polític net i al debat constructiu que han demostrat els de nord enllà...

L’alegria dels manifestants de Barcelona i la bona entesa de gent tant diferent sota una causa comuna contrastava amb la manifestació compungida i insulsa de Tarragona, perquè era una contra manifestació, que si em permeten resumir-la en una paraula, fou la manifestació del cinisme a Catalunya. M’explico.

El lema ‘Recuperem el seny, recuperem la Senyera’ és la cantarella més vergonyosa que puguin abanderar per dos motius: En primer lloc, perquè l’al·lusió al seny català, sempre ha estat l’aliat de l’espanyolisme, com si d’una mare xantatgista es tractés, per induir a la por i a l’obediència a Catalunya: ‘Joan, tu que tens seny, sé que això, com a noi assenyat que ets, no ho faràs, oi?’ Doncs això, que el seny no ens faci traïdors.

I en segon lloc, perquè realment no volen recuperar la Senyera. Els mateixos que ara diuen voler recuperar-la, són els mateixos que des de fa anys han acusat tothom que la lluïa de nacionalista o de barretinaire, i que ara, un cop l’estelada ha conquerit el cor i el cap dels catalans, abanderen, mai millor dit, la Senyera per propi interès circumstancial. Aquells que mai l’han penjada al balcó, ara la reclamen. En fi, tot va quadrant. Organitzes una manifestació que punxa en una ciutat històricament socialista de 130.000 habitants i, ajudats per grups ultres camuflats i d’autocars vinguts d’arreu de les espanyes, encara pretens donar lliçons de moralitat des d’una entitat que té un altaveu molt més potent del que realment representa en quant a poder de convocatòria i d’associats. Abans de parlar amb autoritat moral, cal aprendre a fer manifestacions.

La proximitat cap als ‘altres pobles germans d’Espanya’ com digué Macià, es converteix cada cop més en una utopia, una ingenuïtat que comparteix cada cop menys gent i que, com el tràngol d’una guerra civil, costarà a més generacions oblidar les males arts que van emprar, per prohibir-nos expressar el nostre anhel de llibertat i faran que nosaltres i els nostres fills –malgrat no voler-ho– veiem el país veí com si estigués a l’altra banda d’un gran canyó, encara que no sigui del Colorado. Quina llàstima.

blog comments powered by Disqus