Vctor Rodrguez_01L’escena passa a la Garriga un dissabte de tardor, tot i que no fa pas fred. Molta cua al forn de pa perquè hi ha mercat. D’entre les converses improvisades de la cua, sorgeix el debat de la independència entre dues clientes de davant meu i la fornera.

La primera clienta va sola i diu que vol la independència, que ho tenim a tocar si ens hi arremanguem plegats i mentre paga, busca la complicitat de la fornera, que assenteix, enfarinada, amb un somriure tàcit. La segona clienta es diu Paqui, passa de llarg els cinquanta anys i l’acompanya la seva filla d’uns vint i pocs anys (mama, cómprame una madalena, li diu). En un to desenfadat, la Paqui respon a la primera clienta: “Si tenemos la independencia, me vuelvo a Extremadura”.

La filla –que ja té la magdalena– salta i diu: “Mama, tú haz lo que quieras, pero yo me quedo aquí”. Somriures i silenci. Paguen i marxen amb una barra de quart i la famosa magdalena a la mà. Em toca la tanda, demano un croissant –les magdalenes m’embafen– pago, dono les gràcies i li dic a la fornera en veu baixa que hi ha, encara, molta feina a fer. Un altre somriure còmplice i un arreveure i un adéu-siau.

Un servidor de vostès, garriguenc de petit però no de naixement, amb avis paterns vinguts dels Ancares, una besàvia de Torrelavega i una altra filla de Sant Feliu de Llobregat i un besavi de Reus que va conèixer en Gaudí i en Tarradellas, viure aquesta escena quotidiana li provoca, també, una reflexió; perquè aquesta conversa de forn, com tantes altres, amaga més del que ens podem imaginar. Fonamentalment, dues coses:

-La ruptura ideològica entre generacions i l’immobilisme ideològic i sentimental d’una certa part de la població.

Davant d’aquesta situació viscuda, convé dir que si la meva prudència i vergonya de ficar-me en una conversa que no era la meva, no m’hagués tallat, jo li haguera dit a la Paqui tres coses:

-Que com no tinguem la independència, serem molts els que haurem d’anar a Extremadura a viure i formar part de l’statu quo d’allà, no pas quan Catalunya sigui un Estat.

-Que realment, una persona es pot sentir extremenya, espanyola i catalana en un Estat català, car els sentiments són específics de cadascú allà on visqui.

I la més important.

-Que una família que viu i (i si té sort, treballa) a Catalunya, el que no es pot permetre de cap de les maneres és que de tres generacions, dues siguin emigrants. Si els avis o pares vingueren de sud enllà buscant on viure i treballar, és un fracàs de la societat i de l’Estat que en principi ha de vetllar per ells, que els fills o néts hagin de marxar de la terra d’acollida perquè aquesta tampoc no els dóna opcions de futur ni d’estabilitat social ni laboral.

La consecució de l’Estat propi va en camí d’evitar això. La independència com a eina per viure millor, no com a finalitat en sí. Que els néts, fills d’aquestes contrades, formats i arrelats, esdevinguem ara emigrants –no d’erasmus temporals, sinó de llarg termini– en un país nord enllà on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç es resumeix en una pregunta de capçalera:

Paqui, ¿quieres tener tus hijos y nietos en Alemania?

I en aquesta línia i aquest debat crec que és del que parlarà en Lluís Cabrera, president d’Els Altres Andalusos, aquest dijous al Patronat. Un acte organitzat per l’ANC de la Garriga i que de ben segur, trencarà molts tòpics.

blog comments powered by Disqus