LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Vctor Rodrguez_01Sí, sí, el títol no està mal escrit. Perdoneu el joc de paraules només començar; si seguiu llegint, entendreu el perquè.

Si tot va com sembla que anirà, sembla ser que els papes (em refereixo a Madrid, per tant, los papás) no ens deixaran fer la famosa consulta, és a dir, autoconsultar-nos –perquè la consulta la faríem nosaltres i no pas ells–, cosa que també porta per nom referèndum d’autodeterminació i, per això, avui parlarem de votar. Parlarem d’eleccions; sigui en format consulta, referèndum o eleccions amb caràcter plebiscitari amb un xic d’humor.

Si us hi fixeu, hi ha coses que sempre, sempre, sempre, en dia d’eleccions, es repeteixen. Frases com “la gran festa de la democràcia”, que si aquest polític ha estat el més matiner, comparar col·legis electorals segons índex de catalanitat (Vic/Olot contra l’Hospitalet/Terrassa)… Però de totes, sigui a les espanyes o pel nostre país, sempre, sempre, sempre, tornen, com els torrons per Nadal i les orenetes per primavera, les imatges d’unes monges votant. Amb hàbit negre, marró, blanc o combinat, segons la inspiració de la madre fundadora,  tornen a sortir per la pantalla votant fidelment.  

Amen a_votarI com ho sabem això? Doncs perquè les teles i diaris sempre estan allà per immortalitzar el moment aquell quan la monja posa la papereta dins l’urna i el periodista li etziba: hermana, ¿siempre vienen a votar? Claro, claro, ¡siempre que podemos! –responen moltes–.  Hores es deuen estar els càmeres i periodistes esperant que les monges que regeixen tal hospital, residència, escola o convent, surtin a votar en grup o per parella fins llur col·legi electoral! Ignoro si des de la direcció de cada cadena o de l’agència EFE, disposen d’un directori dels colègits electorals (perdoneu però la meva àvia, de les escoles en diu colègits, tot remarcant la t final) que tenen adscrits en la circumscripció electoral un major nombre de convents. Si ho tenen, és allà on envien els seus càmeres a fer guàrdia fins que arriben, fidelment, elles, les autèntiques protagonistes de la jornada. Quan miro les notícies i les veig, ja estic tranquil i puc anar a dormir, sé que tot anirà bé. És en aquell moment que la frase “la jornada electoral s’ha desenvolupat amb normalitat” esdevé certa i que els ciutadans, entre ells, les nostres monges, han complert amb el seu dret i deure. Podem anar a dormir.

Però tornem al moment de votar. Quan el fotògraf es despista i no pot fer la foto o no surt bé, –posem per cas que surt moguda– els hi tornen a dir: “Hermanas, vuelvan a entrar caminando normal, sin correr” o “espere hermana, vuelva a hacer ver que vota que no ha salido bien la foto y ¡sonrían, sonrían!”. Elles accepten fer-ho, un xic resignades i, pacientment, hi tornen; la majoria són de bona pasta i els deu passar cada any. És per això que les eleccions donen imatges insòlites, singulars i, sovint, boniques. Pobles que munten autocars per anar a votar al poble veí, pobles rurals on després de missa ja ha votat tothom i tanquen la paradeta, empats tècnics, etc.

Però fa quatre anys, quan es van celebrar les consultes per la independència a molts municipis catalans, a l’Avui vam poder veure la imatge d’un monjo votant, constatant el compromís democràtic i social, fins i tot, d’un membre de l’ordre religiós més estricte i auster de l’església catòlica. Un dels monjos cartoixans de Montalegre, a Tiana, anà a votar a la consulta de desembre de  2009, saltant-se la clausura –tot i que el diumenge poden passejar pel bosc– i, acompanyat d’un gos, aquest monjo –excapellà obrer i exmilitant del Front Nacional de Catalunya–  va complir amb el deure que li manava la consciència i baixà a votar. Però allà hi era –casualment– el periodista, sempre amatent, que pogué fer el titular següent: “Els monjos cartoixans també voten a Tiana”. I aquí la imatge resum de la jornada, la d’un monjo amb hàbit humil i caputxa blanca i acompanyat d’un gos que viu amb ells al monestir, votant en una consulta “alegal” i popular.

Les monges sempre voten i alguns monjos, també. Serà qüestió de fer el possible perquè la consulta sigui un referèndum vinculant i hi acudim tots, tot i que no podem dir fidelment, perquè serà el primer cop que podrem votar si volem viure millor. Però intentarem fer-ho alegrement i conscients de la transcendència del moment que vivim. Esperarem, llavors, veure les monges votar de nou, i també aquest i l’altre, i aquest altre, i l’amic, i el perruquer i el veí del replà que quasi no coneixem.

Perquè ja ho va deixar escrit l’Adolfu de Can Bécquer en uns versos adaptats, que com bé sabem, constaten i rememoren la tradició democràtica secular de l’Estat espanyol:

Volverán las simpáticas hermanitas,

hacia la urna, su voto a depositar,

Y, otra vez, con la prudencia en sus rostros,

¡sonriendo votaran!

blog comments powered by Disqus