LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Vctor Rodrguez_01L’altre dia, per TV3 parlaven de pobles abandonats que es venen –i que acostumen a comprar inversors estrangers– i arran d’això, tot fent un xic de publicitat descarada, ens diuen que el Molí de Blancafort de la Garriga està en venda per quasi dos milions d’euros. La notícia se suma a la de dies abans, on el diari El 9nou ens informava que el Balneari –també Blancafort– ha estat comprat per un grup inversor rus per quasi sis milions d’euros. Tot plegat em va fer pensar en aquell acudit sobre un rus i un espanyol del desaparegut Eugenio, i d’aquí el títol de l’article.

Si passegeu per alguna web de finques garriguenca, veureu que hi ha més masies del nostre terme en venda. Alhora, Can Barbey –joia i corona del modernisme garriguenc– també es ven. Si teniu quatre duros estalviats, ja sabeu, invertiu-los en pedres centenàries.

Potser si veiem què passa al nostre poble, entendrem també què ens passa com a país, i amb això no pretenc sembrar un discurs pessimista ni catastrofista; ni molt menys xenòfob. Endinsem-nos-hi doncs.

La majoria de grans fàbriques de mobles del poble han tancat; en sobreviuen quatre i quatre tallerets més fan la viu-viu. Segons diuen, Ikea ha obert una escletxa d’esperança, ja que algunes empreses garriguenques podrien fabricar complements per  al gegant suec en un futur proper. Si per treballar a la Roca Village o al Passeig de Gràcia, cal parlar anglès i rus, aviat, per moure’s pel poble també n’haurem de saber... tot sigui ampliar coneixements!

Balneari_Blancafort_02Tenim l’altre balneari tancat esperant per ser venut i, qui sap si d’aquí quatre dies uns alemanys potentats o uns altres russos el compraran i l’obriran de nou, portant la clientela de nord enllà, on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. De moment, però, l’emblema industrial i de serveis que distingia la Garriga del seu entorn s’ha aigualit molt, dissortadament.

I parlant de la joia de la corona, parlem d’or. De les reserves d’or. Si la internacionalització de la Garriga es constatà amb la inauguració, ara fa un temps, del primer Kebab al nostre poble, la crisi econòmica es constata amb l’obertura fa uns mesos de la primera oficina compro oro al nostre municipi. Cada obertura d’una d’aquestes oficines  és una batalla perduda de la societat. M’explico. Les reserves d’or del poble (vegi’s nosaltres) estan marxant volant. Ofegats per deutes, venem a contracor la cadena de la iaia i l’anell del pare –que guardàvem com a patrimoni familiar– per pagar una lletra o fer la compra setmanal. Mentrestant, l’or, ara fos (i ben fonedís que s’ha fet!) marxa del país per tal de satisfer la forta demanda de Rússia i d’altres gegants en creixement que en demanden molt; i nosaltres ens fem, un cop més, més pobres i més dependents de l’exterior. Sort en tenim, que les pedres no volen i als turistes els agrada fotografiar-les!

Tenim, com hem dit, un balneari tancat i barrat  i un altre acabat de vendre que espera una bona empenta, atès els dèficits constructius i deutes que arrossega d’ençà la darrera reforma, però que com a poble ens convé que continuï obert. Si mirem retrospectivament, a principis de segle, la flor i nata de la societat barcelonina s’hostatjava al balneari, tot organitzant tertúlies literàries i festes burgeses. Anys més tard, els clients es van anar envellint i eren, majoritàriament, avis de l’Imserso afectats de reuma que passaven uns dies de descans a la Garriga. “Estem hospedats al balneari Blancaflor” deien a la família,mentre que els més petits ens colàvem a jugar al mini golf dels jardins, ara desapareguts. Un cop reformat, els famosos i guiris adinerats van arribar a la Garriga de la mà de l’empresari valencià Vicente Muñoz-Pomer. Ara, el perfil del client ha canviat un xic, l’hotel té menys estrelles i sovint veiem pel poble parelles d’enamorats, joves o grans d’aquí o d’allà, agafats de la mà, fruit d’ofertes de darrera hora sota el nom “fin de semana romántico en spa La Garriga”. En resum, sojornen a la Garriga, s’hi remullen i cap a Barcelona, relaxadets i ben satisfets (és de suposar, vaja).

Tot plegat fa que cada dia estiguem més a designi de potències estrangeres, vinguin del petroli o no. La política econòmica espanyola està en mans d’Europa (vegi’s Alemanya) i els grans emblemes del nostre poble com el termalisme, els mobles i el modernisme, pengen d’un fil i de la cartera estrangera, sigui sueca o de Sebastopol. Tant de bo els vagi bé, perquè en depenem! Però, per sort, ens queden encara les botifarres, les de la botiga de tota la vida, despatxades rere el taulell i fetes l’endemà de matar.

Prenguem foc i amb una mica de brasa, posem a coure un parell de botifarres acompanyades de mongetes del Ganxet i un porró de vi i, sobretot, que no hi falti la bona companyia i amb una dosi d’alegria, intentem trobar una solució al perquè de tot plegat.

blog comments powered by Disqus