Vctor Rodrguez_01Me la trobo sovint pel Passeig quan surto a córrer. Porto els auriculars posats i quan la veig, me’ls trec ràpidament. És rossa, alegre i vesteix molt bé. A l’atansar-me, els dos somriem amb una complicitat compartida. Avui però, ella somriu més explícitament. Després he sabut el motiu.

És una senyora, paraula que ja denota una certa categoria, un saber estar. Quan era gran haguéssim dit que era guapa i de jove, haguéssim dit que estava bona. Ara, com he dit, porta els anys amb molta dignitat tot i acostar-se als noranta. Dignitat, recordem-ho.

Deia que sovint, quan ens trobem, m’aturo i xerrem, ens preguntem com estem i què fem. Qui dia passa any empeny, em diu sovint. Les converses no acostumen a ser gaire llargues però sí sinceres i plenes d’afecte. Quan hem parlat de política, sempre m’ha dit sense embuts que els joves som “massa radicals” i que no desitja per res del món una guerra com la “guerra nostra”(sic) que vam haver de viure. Hi afegeix que “a casa vam patir per dues bandes. Al meu oncle –que era capellà– se’l van endur els rojos i no en vam saber res més. I el meu pare, per haver participat en una cooperativa durant la República, Franco li va amargar la vida”.

“En Suárez és el que tocava”, –recordeu aquest verb–. “En Pujol va fer molt”. “Vam rebre en Tarradellas perquè era el nostre president amb tot el que significava això”. “En Maragall va posar Barcelona molt maca pels Jocs”. “En Mas n’ha après molt i aquest de l’esquerra, el grassonet, té pinta de ser de bona pasta”. Frases que m’ha anat deixant.

Aquesta octogenària de la qual us parlo és una de les tantes Pilars, Mercès o Montserrats del nostre país. De jove voltà el país ballant sardanes amb el seu marit, primer amb una vespa i més tard amb un siscents. Ara, vídua i sense fills, s’acontenta en passejar i dur una vida reposada. És la saviesa del pas dels anys i d’haver fet el que tocava quan tocava. Recordem això també. Mort en Franco, ella i el seu marit van posar diners perquè sortís el diari Avui i compraven cada tom que sortia de la Gran Enciclopèdia Catalana, que abans de l’adveniment “d’això de l’internet” ha embellit milers de menjadors del país, ben verda i ordenada al costat de la televisió. Sempre m’ha dit que ella és catalana, que no dubtés de la seva catalanitat (cosa que mai he fet) però que d’independència, res de res. Jo, mutis, només escolto; ja sap què en penso de tot plegat.

No se n’adona que avui he parat de córrer per ella i que m’ha trencat el ritme. Tant és.Però avui em parla un xic diferent d’altres dies. Avui té, tot i que continguda, l’alegria d’una criatura i la dolçor que donen les arrugues a certs rostres. Em parla de com està el món d’esverat i d’agitat. “Que deunidó el que corro” i deixa anar un “Ay juventud, divino tesoro, qui t’atrapés!”

Jo impassible, quasi no dic res, només escolto i somric. Ella segueix enraonant: “He anat a la merceria i, finalment, n’he demanat una i l’he posada. Atempten contra la nostra dignitat i si no marxem, no ens en sortirem. No m’agrada l’estrella però què hi farem, m’he hagut d’esperar una setmana perquè amb el triangle blau no en tenien i és la que m’agrada més”.

La iaia ha sortit al balcó i ha penjat l’estelada.

M’etziba que li ha cosit la vora perquè no es desfili i que l’ha penjada al balcó del menjador, que és petit però és el lloc on es veurà més. La traurà quan toqui, la tindrà fins que faci falta. Llavors ho rebla: fins que no faci falta.

Em diu que la canviarà per Corpus, perquè hi posarà el domàs fins que passi la processó.  Imagino llavors la imatge: minuts després del pas del Santíssim pel seu carrer –encara ple d’olor d’esclofa de pinyó, ginesta i clavell esberlat– la silueta d’una anciana, penjant l’estelada mentre guarda fins l’any vinent el domàs que ha vist passar tantes processons en temps tan diferents. Per ella, penjar l’estelada al balcó és assistir a la seva particular manifestació, el seu 11 de setembre. Ha trigat, s’ha fet pregar. És l’experiència dels anys, la paciència d’una generació i la prudència de la vellesa. Però han menystingut la seva dignitat i ha dit prou, perquè ara veu que toca i ella, hi toca, i molt! No em parla de números, perquè tots dos sabem que no quadren. Parla de l’ambulatori tancat, de dignitat i de que vol que li preguntin què en pensa i que vol decidir.

No té néts i d’aquí poc marxarà d’aquest món, però vol deixar un país millor pels que vindran. Vol marxar tranquil·la. Em fa un símil entre l’Estat i els seus nebots (sense citar-los explícitament), aquells que només venen a veure-la de tant en tant, perquè toca i perquè saben què els espera el dia de demà fent el mínim possible. De seguida torna al tema. “És qüestió de la nostra dignitat i ara, toca decidir”...

Bufen vents de canvi pel nostre poble i al nostre poble mateix. Francesc Pujols deia que quan cau, cau. Si les nostres àvies diuen prou, és que n’hi ha prou i que ha arribat el moment. Mentrestant, aquesta àvia xamosa i amb bastó, torna a enfilar lentament però constant i decidida, el nostre passeig, que, com diu la cançó de la Troba, és tan llarg com l’avorriment, entre el mugró del Tagamanent i la vall de ciment malalta. Va camí de l’Esvet, a menjar un arròs que fan d’allò més bo.

 

blog comments powered by Disqus