Vctor Rodrguez_01Tenim al nostre poble alguns noms propis que donen singularitat semàntica a la nostra vila. Quan Pompeu Fabra féu el seu Diccionari General de la Llengua Catalana, una de les consignes fou la d’evitar incloure-hi localismes; si no haguera estat així, el diccionari tindria avui una dimensió colossal. No obstant, com a veí de Badalona i potser per alguna pressió o demanda, hi inclogué els localismes badalonins badiu i mikako. Cal dir però que la riquesa de tota la nostra llengua està reflectida al diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll.

Feta aquesta introducció, tornem a la Garriga, car convé fer una aturada a l’origen toponímic del nostre poble. És a la Història de la Garriga de Josep Maurí, on el notari afirma que garric, garritx, carrascla o coscoll és un arbre petit o arbust semblant a l’alzina. Un altre autor, esmentat també per Maurí, fa la seva aportació, destacant que la paraula garriga connota col·lectivitat, mentre que un tal Marquilles, afegeix que garrigues són llocs deserts i silvestres, on no hi creixen arbres gaire alts però sí espessos i espinosos. D’altra banda, certs botànics afirmen que una garriga és un paisatge vegetal resultant de la destrucció, sovint per l’home, d’un bosc mediterrani, principalment de pins i alzines.

Amb el nom de Carrasquella (derivat de carrasca, sinònim d’Alzina), l’escriptora i exalcaldessa Núria Albó, anomenarà el nostre poble en la novel·la “Quan xiula el tren”. Com és sabut, els nens –els pocs que encara juguen al carrer– als també pocs llocs on hi ha sauló, no juguen a bales ni a caniques, sinó a caliues, potser a l’ombra d’un lledoner, arbre omnipresent als masos garriguencs i que produeix un fruit, pel qual també tenim un nom a la Garriga: el Giroi. Donada la contigüitat de l’escola bressol les Caliues, just al costat de l’escola Giroi, des d’aquestes ratlles proposo que l’institut Vil·la Romana, canviï el seu nom pel de Saligarda, amb el permís de la secció local d’ICV, que editen des de fa anys un butlletí amb el mateix nom. Així tindrem tres equipaments educatius amb tres noms propis garriguencs.

Júlio Pardo Canalís, al llibre “La Garriga, geografía y topografía médica”, editat a Granollers el 1951, fa la següent afirmació: “en las cercanías del río Congost acostumbra a existir una corriente nocturna aérea, el Terral, pero es de poca extensión y dureza, como lo prueba que al abrigo de construcciones crece el naranjo”. Bé, amb aquesta frase, que a primer cop d’ull sembla que parli d’una conspiració feta amb nocturnidad y alevosía, cal dir que no és una paraula singular nostra, sinó que el terral és un vent que ve de terra, tenint relació directa amb el famós Saligarda, vent garriguenc d’origen catabàtic que s’endú la boira plana enllà.

És de justícia esmentar que moltes iniciatives municipals i populars han volgut recuperar aquests noms. Molts hem anat al Quercus (alzina en llatí), campus esportiu organitzat per l’ajuntament cada juliol, així com rebíem mensualment a casa la publicació municipal “El Garric”. L’aire de la Garriga, va servir com a salutació a l’entrada del poble amb un cartell que resava “Benvinguts a la Garriga, un altre aire”, així com la sardana que el mestre Conrad Saló va dedicar a la nostra vila l’any 1962 titulada “Aires garriguencs”, i que permet a les colles de competició practicar els aires de la sardana.

Tornant a la flora, Maurí esmenta que la vegetació de la Garriga  és molt rica en espècies i que sovint s’utilitza per a pasturatges de llana i per a llenyes de forns de pa, teules i rajols. A partir d’aquesta afirmació, podríem sustentar-la relacionant-la amb l’existència de l’antiga bòbila d’en Cuspinera, situada al Malhivern i que va funcionar fins l’any 1995 produint maons o el ramat no gens menyspreable en nombre de caps del Mas Nualart que encara perdura.

Però trobem escrit per primer cop el nom del nostre poble en un document del 966, amb el nom d’Ipsa Garriga (Et eclesiam Sancti Stephani de ipsa Garriga...).Així, durant molts segles el nom del nostre poble fou el de Sa Garriga, car l’article sa derivava del llatí IPSA, que coneixem com l’article salat SA. L’article LA, segons Maurí, deriva de la paraula Illa. No obstant, fins al segle XV encara trobarem el nom sa Garriga escrit en distints documents, fins que esdevindrà finalment la Garriga.

Com a curiositat, cal esmentar l’existència d’un document de l’any 1403, que anomena el nostre poble com a Caldes de La Garriga, car molts pobles catalans que compten amb deus d’aigua termal, duen el nom de Caldes seguit del nom que singularitza la població (Caldes de Montbui, de Malavella, d’Estrac, de Boí, etc), de la mateixa manera que les poblacions amb noms de sants, sovint els seus patrons, duen primer el nom del sant amb l’afegit del lloc, com per exemple, Santa Maria de Palautordera.

Maurí diu que al garric l’acompanyen altres arbusts com les argelagues, el romaní, les estepes, les farigoles, les lavàndules, l’espígol i els caps d’ase. Aquesta descripció del que és botànicament parlant una garriga em fa venir al cap l’evolució que ha sofert el nostre poble al llarg del temps, acollint onades migratòries que van des d’occitans, a catalans de ciutat, castellans i gent de tot el món. Així, com a metàfora, partint del garric que representaria la població nadiua garriguenca, les altres espècies que l’acompanyen, suara esmentades, vindrien a representar les persones vingudes de diferents llocs i en distintes onades, que han arrelat a la terra i han contribuït a fer una població rica i variada, sense deixar de ser la Garriga, que ha preservat llur encant i singularitat. Això sí, amb algun que altre cap d’ase més o menys conegut. Ja ens entenem, oi?

 

blog comments powered by Disqus