LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Irene Alerm_01Qui més qui menys cadascú té les seves cebes particulars i, en la mesura que pot, les treu a airejar perquè la resta del món en tingui constància. La meva, o una de les meves, és la necessitat de no oblidar les arrels i de tenir present la memòria històrica de la terra que trepitgem sigui quina sigui la mida de cada petjada particular. No és idea meva —tot i que l'he interioritzat prou perquè me la senti pròpia— la consideració que una desvinculació del passat i una pèrdua de la memòria tant individual com col·lectiva només poden dur a un present absurd, pobre i sense un rumb fix. Així doncs, no puc deixar d'impregnar bona part del què faig i sóc amb aquest llegat que crec que em pertoca. Demano, per tant,  de bones a primeres, perdó per airejar la meva ceba particular ara que en tinc una oportunitat i clemència als possibles lectors per la reiteració de la meva quimera que molt em temo serà força constant al llarg dels articles que pugui anar bonament escrivint. M'hi aboco sense més preàmbuls.

La vida cultural garriguenca és constant i variada i, en especial, allò que fa referència a la música hi és sempre present. Fa uns mesos, al Patronat de la Garriga, hi vam poder presenciar un espectacle musical i poètic basat en les cartes que es varen enviar els compositors Manuel Blancafort i Frederic Mompou mentre un era a la Garriga i l'altre a París. Tots dos joves s'havien conegut al Balneari Blancafort de la Garriga: Manuel Blancafort, de fet hi vivia, al balneari, perquè l'establiment era propietat de la seva família i Frederic Mompou, que era delicat de salut i feia un temps que residia a París, havia tornat per arrecerar-se de la humitat de la capital francesa i a entomar l'aire sec garriguenc mentre prenia les aigües termals. La intensa correspondència que es van enviar durant els anys de joventut i primera maduresa i que reflecteix la forta amistat que entaularen en conèixer-se aquell estiu a la Garriga, ens dibuixa el procés creatiu dels compositors, les seves idees musicals però també els dimonis interns que voltes els corsecaven. Blancafort, enamorat del paisatge, sentint-lo, vessant-ne, era més efusiu i abrandat que Mompou, que buscava la sonoritat cada cop més pura del tecleig precís del piano. Les peces musicals s'escolaven entre carta i carta i feien so les idees que allí s'hi exposaven amb claredat i encert. Durant una hora ens vam endinsar en un món íntim però que alhora ens permetia als garriguencs reconèixer el paisatge i elements que trobem cada dia quan sortim pel centre o passem pel passeig. Aquest espectacle, perfectament travat, que servia també per commemorar el 25è aniversari de la mort d'ambdós compositors, lamentablement no gaudí d'un públic massa nombrós. I lamentablement, el petit bocí d'història local que contenia es perdé en el vent fresc del vespre d'octubre...

Però prou de laments! D'aquí a uns dies podrem descobrir un nou personatge important per la música garriguenca: la compositora i pedagoga Narcisa Freixas, que dóna nom a la plaça del final del passeig. Freixas no fou garriguenca de naixement però sí de cor des que començà a estiuejar també al Balneari Blancafort i sobretot quan posteriorment es feu una casa al lloc on justament ara hi ha la plaça amb el seu nom.  Fou una dona valenta i activa que, mitjançant la música i la cultura, ajudà a centenars de nens i nenes de totes les condicions. Per casa seva passaren artistes i compositors de gran anomenada i participà de forma entusiasta a les activitats culturals que organitzava la colònia d'estiuejants a la Garriga.  Ara per ara no us diré res més perquè, tant si sou dels que anomeneu a la plaça del final del passeig pel nom que li pertoca com si li doneu l'incomprensible nom de “caballito blanco”, us convido que aneu a descobrir-la aquest diumenge al Patronat. A veure si aquest cop el petit fragment d'història local gaudeix d'un públic més nombrós.

@irenealerm

blog comments powered by Disqus