LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Xavier Artacho_01El coixí sent la seva tristesa en veure les seves llàgrimes caure. Són temps difícils, que diria aquell, encara que no hi ha temps més difícil que una ment insegura, que un cos envaït per la por. 

Avançar un pas i retrocedir-ne dos, això és el que ell sent en aquests dies grisos. No té la força per aixecar el cap i mirar si hi ha llum al final del túnel, doncs ja s'ha acostumat a la foscor. Pot ser que no siguin les forces; simplement està malgastant el seu temps pensant i maleint, preocupant-se i plorant, en comptes d'actuar i, simplement, viure. Però que difícil li resulta invertir aquesta energia negativa en positiva. El cos s'acostuma a allò bo, però també a allò dolent. Sense voler-ho ni veure-ho, havia entrat en aquest cercle en el qual veus la vida pintada de grisos i foscos. Era a punt de tocar fons, si no ho havia fet ja. Estava enfonsat en la seva ment, ofegat en els seus pensaments. 

L'única cosa que vol és complir el major dels seus somnis i potser, com a moltes altres persones, li feia vertigen saber que el moment que havia estat esperant havia arribat. Per la seva naturalesa, sempre que hi havia un repte a superar, un assoliment per aconseguir, li entrava el pànic. No és greu, ja que simplement es tracta d'assumir el que està per arribar, i és que ja se sap que, a major repte, majors temors. No sé si és la por a fracassar, però el que sí que treu en positiu és que no té por d'intentar-ho. També ha vist que, com diu la cançó, “tot passa i tot queda”... Al cap i a la fi, la felicitat i la tristesa depenen de quant es deixa que es quedi una o una altra dins de la ment. Això ell ho sabia. Sabia que la vida era meravellosa i que ha nascut amb la major de les fortunes: una família de la qual n’està d’allò més orgullós, amb la dona de la seva vida i amb uns amics incondicionals. No són aquestes grans motivacions per seguir endavant? Per afrontar el que vingui perquè no tens motius per no fer-ho, sinó tot el contrari? 

El cervell i la ment són tan potents que capten el que volen. Compra't un Mini i no pararàs de veure'ls. El jove no és capaç de veure les coses bones de la vida en aquest moment. 

Així que va començar a canviar les paraules en la seva ment. Va canviar el “no puc fer-ho” per “estic en procés de fer-ho bé”; el “no sé com fer-ho” pel “potser d'aquesta manera sorgeixi”... Al final, ell sempre havia cregut que l'univers existia, perquè ell li donava existència dins del seu cap. Que no hi havia problema si ell creia que no n'hi havia. Per molt que la gent li digués negre, ell tenia la capacitat de veure-ho blanc. D'aquesta manera podia entendre que només ell s'havia ficat en aquest malson gràcies al seu propi verí, però també sabia on buscar l'antídot: en si mateix. 

Va comprendre aleshores que, a l’haver tocat fons, solament podia anar ja en una direcció: ascendent, cap amunt. Va aixecar el cap per mirar a la superfície i, per fi, va poder trobar centelleigs de llum. 

Es va dibuixar un petit intent de somriure en el seu rostre, últimament no havia ni tan sols somrigut. Mala senyal en tractar-se d'un noi alegre. Es va posar a la feina i això es va traduir amb seguir canviant les paraules en la seva ment. Va ser agafant així, aquestes sensacions positives en el seu interior i cada vegada estava més ple d'optimisme. 

Pel carrer ja podia percebre colors vius i alegres. El seu cervell va començar a veure somriures en les cares alienes i molts gestos amables per part d’altri. El cercle viciós existia de nou, però aquesta vegada per gaudir de la vida i no per sofrir-la. 

No entenia que hagués estat tan apagat per, en realitat, res. Tenia salut, menjar, un sostre on dormir, una mica de diners, una família que l'estima, una xicota molt ben parida, uns amics amb qui podia compartir somriures i plors... 

Poc temps després reia del que havia passat. Al final ha d'haver-hi alts i baixos en la vida perquè es valorin els moments que et trobes en el cim, però també els moments que estàs a peu de muntanya i vols veure les meravelloses vistes que t'esperen a dalt de tot. És un camí dur i complicat, però amb una bona actitud pot ser un camí d'allò més agradable, per molt costosa que sigui la costa. Tu decideixes la velocitat, tu decideixes si serà divertit o si, per contra, t'espera un llarg camí per sofrir.  

La veritat és que podria estar millor. Potser podria tenir més diners, ser mes atlètic, tenir un esportiu com a cotxe, totes aquestes coses que ell pensava sovint. Què sé jo... però ara començava a pensar que podria estar molt, molt pitjor. En aquell moment, es va sentir alleujat i va tornar a emocionar-se amb cada nou despertar.

blog comments powered by Disqus