Albert Ses_01Avui és dijous, i com cada setmana, a Brussel·les hi haurà una plaça que durant la tarda estarà en plena ebullició. Es tracta de la Place de Luxemburg, un escenari perfecte per a tots aquells qui viuen per a i de les institucions europees.

Amb un enclavament privilegiat —situada just davant del Parlament Europeu— la plaça va ajudar a què aquest s'integrés millor en el teixit urbà de la ciutat obrint una de les seves quatre cantonades a aquest pompós edifici. Com a únic testimoni de l'època anterior a què la voragine europea transformés el mapa de la seva capital per complet, només queda l'antic edifici del que era la Gare de Luxemburg, una estació de tren on els combois que hi sortien anaven direcció precisament a aquest petit país situat al sud de Bèlgica.

El que la fa especial, però, no és ni la seva localització ni la bellesa de les seves façanes sinó el que hi passa cada dijous after-working. A partir de les sis de la tarda, una munió de gent relacionada en els afers europeus es troba allí per prendre unes quantes —sovint masses— cerveses mentre discuteixen sobre l'últim rumor que corre per les institucions, elevant l'art del networking a la seva màxima expressió.

La massa que calma la seva set a base de pintes de cervesa (a meitat de preu abans de les vuit) la formen principalment stagiaires (els qui estan de pràctiques), lobbistes, assistents de parlamentaris, treballadors d'ONGs i periodistes. Els peixos grossos, com membres del Parlament o homes de negocis, es deixen veure menys però també s'apunten sovint a remullar la gola després d'una intensa setmana laboral que quasi donen per acabada, ja que molts d'ells ja abandonaran Brussel·les, l'endemà, divendres.

Elles sovint porten vestits de colors vius i talons cansats i ells desfilen amb corbates afluixades i cabells que ja no estan perfectament engominats. Tots fan veure que amaguen el distintiu que els hi serveix per entrar a l'edifici on treballen; aspecte que els acredita com a veritables integrants d'aquesta bombolla europea de la que tant parlem. Sovint em pregunto si realment elles han estat treballant tot el dia des de les alçades dels seus talons, o si s'han posat especialment atractives per sortir a beure cerveses un cop han tancat l'ordinador, amb repassada exhaustiva al mirall inclosa.

Al mateix temps, molts van armats amb un got de plàstic mig ple i un bon grapat de targetes professionals per si entre copa i copa han de vendre's com a treballadors exemplars. La veritat és que això del trobar feina entre glop i glop és una mica un mite avui dia, però s'ha convertit en l'excusa perfecte per lligar. La multitud internacional de la que parlem té una mitjana d'edat força baixa i uns estàndards estètics bastant elevats; hi ha autèntics "guaperes" que gesticulen amb gràcia emprant alguna de les moltes llengües que dominen. En això els italians són uns autèntics mestres, encandilant el seu públic a base d'històries inversemblants. Juguen a casa quan parlen amb noies del sud d'Europa, acostumades al tempteig embafador i més aspres a l'hora de cedir en el joc del flirteig. No obstant, es desconcerten sovint amb les nòrdiques; directes al gra i valentes, sense masses floritures pel mig.

La barreja d'idiomes i accents és sorprenent; mentre la majoria busquen complicitats amb aquells amb qui comparteixen llenguatge, d'altres busquen qualsevol excusa per començar una conversa amb algú ben exòtic, de l'altra punta del continent, per exemple. Els nois busquen triomfar amb alguna estrangera com a pla A o tornar ebris i somrients a casa com a pla B. Les possibilitats d'optar pel triomf de la primera opció es van veure multiplicades exponencialment a partir de l'any 2004, amb l'entrada de deu nous membres de ple dret al club europeu.  Elles volen més o menys el mateix, augmentant el llistó de l'home que busquen, ja no tant pel que fa al seu atractiu, sinó per l'eloqüència de les seves paraules o la mida de la seva butxaca.

En dies càlids, tristament escassos, s'arriba a tallar el trànsit rodat de la plaça i els joves assedegats conquereixen els jardins del centre, asseient-se en rotllanes mentre buiden el got. Només s'aixequen per anar a un dels bars que fan l'agost cada dijous tarda, cobrant fins i tot per anar al lavabo.  Els dies que el trànsit encara hi circula amb prou feines, molts s'hi passegen lentament amb els seus cotxes imponents, assegurant-se de que ho veuen tot i alhora són vistos per tothom; ja que Place Lux és pels expats el mateix que el Sablon és pels belgues: una façana perfecta per mostrar el que més llueix de cadascú entre somriures i picades d'ullet.

Fenòmens com aquest només poden passar a Brussel·les, on s'ajunten un munt de nouvinguts amb ganes de fer bons contactes professionals i nous amics a qualsevol preu. Segons em diuen, només a Washington DC es produeix alguna cosa semblant al voltant del "K Street";  a tocar de la Casa Blanca.

No cal dir que aquells qui no viuen dins la bombolla europea no saben ni com es diu aquella plaça que veuen deserta els caps de setmana, ni què s´hi fa els dijous fins ben entrada la mitjanit. La resta, fan un cop d'ull furtiu a la plaça cada matí abans d'entrar a treballar, mentre esperen que sigui dijous per torna a fer el seu particular "macrobotellón pijo" a tocar del Parlament Europeu.

@seseballart

blog comments powered by Disqus