Albert Ses_01L’actual crisi econòmica encara no ha vist la llum al final del túnel. Molts són els que es pregunten quines poden ser les últimes conseqüències de tan perllongada i severa recessió que ha vist com amb l'últim rescat financer a Xipre el panorama ha esdevingut encara menys esperançador. Com apunta un estudi recent de l’European Bank for Reconstruction and Development, una de les conseqüències que ja es pot palpar en el dia a dia de molts ciutadans europeus és l’erosió del suport popular cap a la democràcia i els principis de l’economia de mercat en els darrers anys.

Segons l’estudi, el suport envers la democràcia ha patit un descens en els Estats més desenvolupats de la "vella" Europa, ja que tots ells han experimentat profunds canvis socioeconòmics arran de l'inici de la crisi. En conjunt, la democràcia i els mercats que la sustenten han perdut prop d’un 10% de suport popular en els darrers quatre anys entre els països de la UE. No obstant, també s’entreveu un major reconeixement de la democràcia entre Estats de l’est d’Europa (+8%) i del nord d’Àfrica (+12%). Es lliguen els conceptes de democràcia i economia de mercat perquè el suport per ambdós conceptes – encara– gaudeix d’una forta correlació.

Sembla que els ciutadans mostren cada cop més animadversió cap allò que ja tenen; aquells qui viuen en un entorn més lliure han rebaixat el seu suport a la democràcia i als mercats mentre que els qui viuen en Estats més autoritaris els recolzen cada cop més. La democràcia gaudeix d’una confiança major allà on els Governs són més forts, els guanys socials són palpables i les economies milloren. D'altra banda, aquest suport es perd en Estats on la crisi ha causat majors estralls. Per entendre aquest descens en molts dels territoris del nostre entorn, podem apuntar quatre hipòtesis perfectament interrelacionades.

La primera de les hipòtesis que s’apunten davant d’aquesta contracció del suport popular envers la forma d’organització de l’Estat que ha regnat en solitari com a model de modernitat, equitat i representativitat fins al moment és l'encavalcament de personalitats. Els interessos de polítics, alts empresaris i especuladors financers han anat teixint una malla de mitges veritats que ha desconcertat al ciutadà. Aquest "travestisme" es posa especialment de manifest a Brussel·les, on els lobbys dels grans capitals lluiten per interferir activament en la vida política comunitària. La classe política denota un clar favoritisme cap als mercats i els seus agents, deixant al poble sovint al marge de qualsevol decisió rellevant. Aquest fet ha portat a què alguns electors optin per recolzar a partits polítics fora del sistema, o intencionadament anomenats "extremistes" per aquells qui defenen l'status quo. Aquests són partits situats a ambdues bandes de l'arc parlamentari que, poc a poc, aconsegueixen colar els seus temes prioritaris dins l’agenda de molts governs però que sovint plantegen reformes tan profundes que no es poden adoptar només "a mitges".

La segona de les possibles explicacions és l’alt nivell de corrupció. Aquesta crisi sembla que ha fet disminuir qualsevol simpatia que els ciutadans poguessin tenir cap al seus líders polítics al destapar-se força casos de malversació de fons. Aquest fet, independentment de quin partit polític ho hagi protagonitzat, porta el ciutadà a percebre els que prenen decisions públiques com a corruptes, mostrant-se més a favor de polítiques que limitin les seves activitats i posant-los tots dins del mateix sac. Els ciutadans que creuen que hi ha nivells massa alts de corrupció tendeixen a rebaixar el seu suport cap als mercats, per així minimitzar-ne el seu efecte.

La tercera hipòtesi que intenta explicar aquest fenomen l’explica la baixada de consum que ha generat la crisi, molt més aguda que en qualsevol crisi anterior, fet que ha portat a la ciutadania a desconfiar dels mercats i la seva democràcia. Molts d’ells culpen aquests sistemes d’haver causat la crisi i relacionen les polítiques econòmiques aplicades fins al moment amb el seu malestar. La baixada de disponibilitat de mecanismes per facilitar el consum –els estalvis personals, la dificultat d’obtenir nou crèdit formal o informalment i la poca efectivitat dels serveis i transferències públiques– ha fet que es tingui una pitjor actitud cap al sistema que dóna el vist-i-plau a aquest nou escenari.

L’última de les hipòtesis que expliquen el desencantament entre ciutadans i democràcia és la més flagrant de totes. Per primera vegada des que  gaudeixen de règims democràtics, Grècia i Itàlia han tingut un Govern que no ha estat escollit pel poble. Aquests líders tecnòcrates imposats per la Troika amb l'afany d'acontentar els mercats i la banca poden ser la gota que faci vessar el got. Amb aquestes noves pràctiques, han aparegut nous governs però no noves polítiques. O sigui, que per seguir fent el mateix (i de manera més profunda) ha calgut canviar la façana. Les destitucions de Papandreu o Berlusconi han posat de manifest que des d’Europa s’ha donat l’esquena al designi del poble. El primer, per exemple, va ser cessat per insinuar la celebració d'un referèndum per consultar al seu poble sobre les últimes decisions que havia de prendre el seu executiu (càstig que, per cert, no ha tingut Cameron quan ha proposat un referèndum per, directament, sortir o no de la UE). El divorci del demos amb les seves institucions sembla total en aquests casos. El pitjor és que els ciutadans de la resta de països de la UE, i en major mesura els de la zona euro, tenen una sensació semblant tot i haver escollit els seus representants mitjançant uns comicis lliures. La idea de que els líders polítics són titelles que actuen segons la voluntat dels mercats està cada cop més refermada.

Sembla que tot s’hi val actualment per aconseguir salvar l’economia, sigui quin sigui el seu cost per a la democràcia. El seu suport s’ha vist fins ara com un valor segur i inamovible. Tot i que el debat de la falta de democràcia en els afers europeus no és nou – sempre ha sigut un component que ha faltat dins del projecte d’unificació europea– aquest cop la situació ho posa especialment de manifest. La diferència actual recau en el rerefons; mentre que en un passat no gaire llunyà el que estava en joc era la manca de participació popular –l’absència de facto de compromís amb els processos europeus per part dels seus pobles–  avui la qüestió és molt més greu i gira al voltant de si la voluntat del poble té algun pes o no en el sistema de presa de decisions i si ha d’importar aquesta manca total de legitimitat.

Si es segueix actuant d’aquesta manera, cal preguntar-se si la democràcia s’ha convertit en un luxe massa costós per a l’economia europea globalitzada. Aquí és on la crisi ha topat amb la qüestió més rellevant des de que se la coneix com a tal.

@seseballart

 

 

blog comments powered by Disqus