Albert Ses_01Fullejant les pàgines de l’"European Voice", el diari que es distribueix cada setmana entre els euròcrates que treballen a les institucions europees, hi ha una notícia que em crida especial atenció: l'Eurostat (l'oficina estadística de la Comissió Europea) afirma que el 23% dels ciutadans de la UE-27 estaven en risc d'exclusió social l'any 2010; gairebé un de cada quatre.

Aquesta xifra, esdevé encara més espantosa quan la traduïm en números absoluts: 115 milions de persones. Contundència i fredor es barregen en un article amagat a les pàgines interiors del rotatiu i que, en cap cas, fa ombra a les notícies que aclaparen els titulars de la setmana, encapçalades per l'escandalós rescat a Xipre. Precisament, el rescat farà repuntar sens dubte aquesta exclusió social a l'illa mediterrània durant els propers mesos.

L'índex s'obté fent la mitjana de tres càlculs previs: percentatge de ciutadans que 1) es troben sota el llindar de la pobresa (menys del 60% de la mitjana dels ingressos disponibles anuals equivalents de l'estat corresponent), 2) tenen severes privacions materials (no complint almenys quatre dels nou ítems de privació material, entre els que es troben, per exemple, poder pagar el lloguer o la hipoteca, tenir un cotxe o més de dos electrodomèstics a casa o poder fer front a despeses imprevistes), i 3) viuen en una llar amb poca intensitat laboral (calculada a partir de sumar els mesos realment treballats de totes les persones adultes (18-59 anys) que viuen a la llar i dividir aquesta xifra pels mesos que teòricament haurien treballat si ho haguessin fet tot l'any a temps complet). Si aquest càlcul és igual o inferior a 0,2 la llar és considerada laboralment poc intensa.

Encapçalen el rànquing aquells estats que històricament ja han registrat els índex de pobresa i desigualtat social més elevats: Bulgària (42%), Romania (41%) i Letònia (38%). A l'altre extrem hi trobem societats més igualitàries i que han sabut redistribuir millor les seva riquesa durant anys: els Països Baixos, Suècia i la República Txeca no arriben al 15%. L'Estat Espanyol assoleix un paper mediocre situant-se al mig de la taula, però queda en segona posició pel que fa a la variació de la taxa respecte l'any anterior. Així doncs, on més ha crescut el percentatge de població en risc de pobresa ha estat a Lituània (increment del 3,9% en un any) seguida d'Espanya (+2,1%). Això vol dir que cada any, dues de cada 100 persones a Espanya entren al malaguanyat club dels qui es troben en risc d'exclusió social (que l'any 2010 ja representaven el 25% del total de la població espanyola, accentuats per un atur desenfrenat).

És en aquest moment quan faig memòria i recupero algunes dades que van aparèixer a principis de mes amb la mort d'Hugo Chávez a Veneçuela. L'omnipresent comandant va aconseguir reduir del 21 al 7% la pobresa extrema al seu país en dotze anys (entenent aquest índex com aquells qui viuen amb menys d'1,25 dòlars nord-americans al dia). Va reduir en més de la meitat les llars pobres (del 49 al 27%) i la inversió social com a percentatge del total dels ingressos del país va créixer del 36 al 62% durant el mateix període (tenint en compte, això sí, la gran inflació que ha patit el país de manera sistemàtica). Alhora, s'ha mantingut el percentatge de treballadors públics al voltant del 18%, una xifra similar a la que registren els països nòrdics.

I quines són les raons perquè aquestes millores tan significatives com difícils d'assolir no hagin gaudit de millor premsa a Europa i en especial a l'Estat Espanyol? Els mitjans de comunicació han estat mancats de pluralisme pel que fa a la figura de Chávez des que va arribar al poder, cosa que ha portat a una cobertura força limitada de la realitat veneçolana. Aquest és un dels casos on s'ha posat especialment de manifest el monopoli mediàtic d'uns interessos determinats amb limitada diversitat ideològica. Entre tots no fan altra cosa que escanyar el debat públic i desdibuixar la suposada democràcia de la que gaudim dins l'Estat Espanyol. Ja no només costa de trobar veus favorables a la gestió de Chávez, sinó que és difícil llegir opinions que no el demonitzin.

Molts acusen el ja expresident de comptar en excés amb els beneficis que produeixen les exportacions de petroli, sense diversificar els ingressos de l'estat. Tenint en compte que Veneçuela gaudeix de les reserves d'or negre més importants del món, no em sembla malament que, almenys, es redistribueixi entre la població part del rèdit que generen aquestes vendes. Millor utilitzar-les en aquest sentit que en d'altres, com fan gran part dels règims dictatorials de l'orient mitjà, aquests sí recolzats per molts governs occidentals. S'ha criminalitzat una gestió de l'explotació d'una matèria prima que pretén de manera manifesta millorar les necessitats de la seva població més dèbil i no limitar-se a ser un simple servidor dels designis dels qui més consumeixen.

Un cop feta la comparació pertinent entre la tendència pessimista que avui es viu a l'Europa dels 27 i l'herència chavista a l'altre costat de l'Atlàntic, que el lector es pari a pensar cinc minuts si, com sovint s'afirma, el fi justifica els mitjans.

@seseballart

 

blog comments powered by Disqus