Albert Ses_01És fàcil orientar-se a Brussel·les. Una ciutat petita que frega el milió d´habitants, permanentment ennuvolada i on es parlen més llengües que en qualsevol altre capital del món. De fet, un terç de la seva població és estrangera. Aquí hi ha dos centres neuràlgics que corresponen a les dues realitats que amaga la capital europea. Per tenir una idea de la mida de la ciutat, ambdós estan separats per només quatre estacions de metro.

El primer és la Grand Place, amb les seves elegants cases uniformades que un dia foren les seus dels diferents gremis de la ciutat i que avui dia s´han transformat en hotels, restaurants o bars pomposos on es pot degustar la millor de les cerveses acompanyada de xocolata ben negra. La plaça es vesteix de gala a la mateixa època que els carrers de la Garriga, ja que també s´omple de catifes de flors durant el cap de setmana de Corpus. El segon punt important gira al voltant de Schuman; l’epicentre de la bombolla europea. En aquests terrenys que un dia formaven part de l’extraradi de la ciutat, avui s´hi aixequen imponents edificis que serveixen de plató perfecte per molts telenotícies preocupats pel que allí s´hi decideix. La Comissió, el Parlament i el Consell hi comparteixen protagonisme i opulència. Més de 50.000 persones hi treballen si també tenim en compte l’important xarxa de grups de pressió que fan la seva feina al voltant d’aquestes institucions, intentant colar el seus interessos a l’agenda comunitària.

Els dos epicentres guarden certs paral·lelismes, com el record d’un passat gloriós; ja sigui de fa 500 o 50 anys. Uns poleixen l’or que recobreix les façanes de les cases i els altres intenten que no es rovellin els fonaments del seu projecte, que s´ha fet gros i feixuc. Els dos compten amb riuades de gent que alternen la seva presència en un cicle setmanal que es complementa a la perfecció i es repeteix una i altre vegada: mentre el primer s’omple durant els caps de setmana, l’altre vull de dilluns a divendres (o pels més afortunats, dijous).

El primer és ple de turistes que embadalits admiren les punxes de l’ajuntament, conscients de que no hi ha gaires llocs més a la ciutat per treure suc de la màquina fotogràfica. A Schuman en canvi, ningú bada, tothom va per feina. Ells amb abric llarg per sota els genolls i elles amb sabates de taló tot i les inclemències del temps. Tothom ve o va cap a cites importants, o almenys això es el que fan veure. Tot i la diversitat d’orígens, la fila dels qui caminen per aquesta bombolla europea és alarmantment homogènia.

Aquests dos epicentres fan que la imatge que un té de Brussel·les no tingui res a veure si es viu al voltant d’una o altra realitat i produeix que, sovint, es visqui d’esquenes al contrast que s’amaga quatre estacions de metro enllà.

 

blog comments powered by Disqus