Perez-FrancescAvui en dia la majoria de nosaltres vivim en un context del que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. La dicotomia tradicional ciutat-camp cada cop s’esvaeix amb més força, i molts volen viure al camp amb totes les comoditats de la ciutat. La ciutat sembla ser l’indret de la modernitat que s’ha d’exportar al camp, fins al punt de pràcticament substituir l’un a l’altre.

Però la ciutat no sempre és un indret amb tant ordre civilitzador com volien els noucentistes, per exemple, i sovint és més caòtica i desordenada del que seria desitjable.

El concepte de ciutat difusa, el podríem associar a la “gran Barcelona” i fins i tot a la seva segona conurbació o tot anant més enllà a una part molt important del nostre país on el camp desapareix en benefici de la construcció, més que a la ciutat. En tot cas ens arriba a La Garriga o a L’Ametlla.

Avui, la ciutat és difusa perquè vol arribar arreu, com si no hi hagués límits a la força constructora i a un ús de l’espai en ocasions massa simplista, com si no hi hagués res més que la ciutat, perquè els pobles aspiren a ser ciutats. El problema és que augmenta la construcció però no sempre els serveis socials ni el benestar general que en derivaria d’una autèntica socialització. Així, la mobilitat es fa cada vegada més difícil, els cotxes creixen sense aturador, les carreteres ho envaeixen tot, però el desenvolupament de la idea de comunitat no té lloc amb la mateixa intensitat. Un exemple: sovint és fan primer les zones industrials i els camions de gran tonatge dificulten la circulació a tot hora per carreteres estretes, i més tard ja es pensa en les carreteres adients, amb un espai adequat. El camió augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables.

La facilitat teòrica per tal de moure’ns ha convertit si més no tota l’àrea de Barcelona en una “gran Barcelona”, com passa també amb altres ciutats europees. En aquests grans espais estudiem, treballem, anem d’oci, de compres, ens desplacem com si tal cosa, però el ritme de vida ens fa dependre massa sovint del cotxe. No sé si això té solució ja que estem instal·lats en aquesta manera de viure, però em sembla evident que cal apostar amb fermesa pel transport públic (ai les rodalies!) i fins i tot per una manera de viure en la que no sigui sempre necessari tant desplaçament i tanta agitació amunt i avall (que bé que van per això les noves tecnologies de la comunicació i de la informació!).

En definitiva, penso que necessitem per al nostre benestar material i espiritual, una nova manera –intel·ligent, i per tant eficient- de gestionar el temps i l’espai. En un altre cas, podem caure en una degradació preocupant de la forma de vida: la ciutat confusa, que ens aboqui més al desordre convivencial i personal que a una altra cosa. I això seria lamentable, en especial per tal de superar l’actual crisi econòmica.

blog comments powered by Disqus