LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Natlia_Soler_01Deltebre. Altes hores del migdia. El carrer roman desert perquè més gent ja dorm que menja. Un kebab cantoner ens convida a fer passar aquesta gana que apressa i no ens deixa pensar més, ni més enllà, per falta de glucosa. Uns vianants esporàdics apareixen al cap del carrer i esperem afamats que ens recomanin un lloc autòcton on tastar alguna cosa local. S’ha obert el cel i han caigut aquests divins vianants, que ens indiquen el camí al Delta Hotel. Preguntar-los ens ha salvat, probablement, del desastre gastronòmic.

Per fer gana, més encara i per si no anéssim ja servits d’aquesta, ens presenten uns petits canapès de truiteta de patates. Maquíssims: una crosta fina coronada amb truita d’or i fècula. Anem mirant la carta, exuberant d’arrossos locals i productes carnis deltebrencs. Optem per una amanideta i un plat principal d’aquí i d’ara, ben seu. Ha de ser del que es produeix per aquestes terres, del que hem vist i fotografiat aquest matí mateix.

Em miro el menjador; esperaven una taula amb un grup nombrós, tot i ser ja tard. Les copes son grosses i molt vistoses, ben blaves. Ens hem posat a tocar de la finestra; s’endevinen arrossars en terreny fangós a l’altra banda de la mosquitera.

delta_1

L’amanida és molt acceptable i graciosament sostenible: hortalisses de l’hort, or de l’Ebre amb gust d’oliva i un toc distingit, poc del delta i molt d’anglès, de sal Maldon. El millor or es degusta obrint aquest panet molsut que tinc a mà i deixant-ne caure unes gotes brillants a sobre de la molla, que es banya i es torna preuadíssima. Riquíssima gustperiència.

Canviem la forquilla per la cullera; l’hem demanat caldós. La noia porta l’olla i el colleró, ens serveix el primer plat i després ja tenim via lliure, obre la veda, s’acaben les retallades, es prohibeixen les prohibicions. Perdo el compte dels plats que porto, en son dos, en son tres? La panxa s’infla com aquell arròs que es cova i es fa obès, xopat d’aigua i de temps en excés.

Caldós com les basses, com els camps d’arròs que es veuen des de la finestra. Arròs caldós amb ànec. Ànec de l’estancada que hi ha aquí al costat, que potser ahir aletejava lliure amb els seus amics flamencs, companys de bassa acolorits de vergonya, que volen estirats com fletxes rectíssimes travessant el delta batent les ales de cotó fluix de sucre.

Sento el sofregit, les herbes de la picada: julivert, safrà; el llorer, els alls, l’arròs del delta al punt, esquerdat només tímidament i separat de la resta, nedant a la bassa del meu plat blanc com si enyorés l’arrossar. L’ànec encara navega per les mateixes aigües, entre grans d’arròs i brou de bassa.  De carn fina i tersa; sens dubte de volar feliç i lliure sobre els camps d’arròs que avui l’acompanyen a taula. Em menjo el paisatge que hem vist aquest matí. Tal com apuntava Pla: “la cuina és el paisatge d’un país posat a la cassola”; m’han posat arrossars i ànecs d’aquest racó de país a l’olla que ara ja és buida.

delta_2

 

delta_3

El moment clímax el protagonitza el menjar blanc que demanem de postre. Un núvol cremós i ametllat del paisatge que avui ens han posat a taula.

blog comments powered by Disqus