LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Santi Joan_Xavi_02Com molts de vosaltres ja sabeu, el nostre pare, el Santi Cucurella, ens va deixar el passat dimecres amb només 61 anys després de combatre durant gairebé deu mesos contra una terrible malaltia. El vàrem acomiadar, acompanyats de familiars, amics i molta altra gent que s'havia creuat amb ell en algun moment de la seva vida, ahir dijous, a Granollers. En nom de tota la família, de la nostra mare Pilar i de nosaltres mateixos, donem les gràcies a tots els que heu estimat el pare. 

A continuació, ens agradaria compartir amb vosaltres les paraules de comiat que li vam dedicar ahir els seus fills, Joan i Xavier. Ens van sortir del cor:

"Bona tarda a tothom i moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres i, sobretot, per les mostres d’afecte, la companyia i la prudència amb les que ens heu obsequiat durant els darrers mesos. Ens haureu de disculpar, però nosaltres no hem heretat una de les principals virtuts del nostre pare, que era el do de l’oratòria. I no només de tenir-lo, sinó de dir coses amb sentit i de forma intel·ligible. Tot i això, farem l’esforç que creiem que ell mereix apuntant quatre coses que ens ve de gust dir del Santi.

Els amics i companys que ens heu precedit, ja heu fet un retrat més que fidel de la seva persona i, difícilment, podrem millorar el missatge. El que sí que tenim clar és que no hi ha adjectiu prou precís per definir com de bona persona era el pare. Dies enrere, el seu bon amic Joan Sariol, ens va dir que era senzillament excepcional. Amb tota la humilitat del món, podem assegurar-vos que aquest adjectiu queda curt.

Com a fills, podem assegurar que l’estima que ens han transmès els nostres pares ha estat infinita. Hem estat testimonis del que realment és l’amor entre dues persones. L’exemple que ens han donat durant tota la vida, però especialment els darrers mesos, és un patrimoni que ens endurem per sempre.

Gràcies, mare, per haver cuidat del pare com ho has fet. T’admirem i t’estimem.

Com hem dit, el Santi, per damunt de tot, era una bona persona, en el sentit més profund de l’expressió. Algú amb uns ferms valors i conviccions que van marcar la seva manera de viure.

L’estima, dedicació i afecte amb la que ha tractat la seva mare en els seus anys més vulnerables, no és sinó una petita mostra del que feia amb tothom, fos família, amic, o simplement persona que es creués en el seu camí. I és que ell no va tenir mai un no per ningú que li demanés, directa o indirectament ajuda. Ens hem sentit aclaparats de la quantitat de gent que s’ha apropat a nosaltres per a dir-nos com, en algun moment, el Santi els havia ajudat.

Darrerament, entre nosaltres, parlàvem de com havia viscut la seva vida i vam arribar a la conclusió que ho havia fet a fons i d’acord amb les seves fermes conviccions i valors.

Com a fills, ens hem sentit estimats, protegits i acompanyats. Quan hem estat tristos ell ens ha consolat; quan hem estat feliços, ell se n’ha alegrat i n’ha estat partícip; quan hem tingut dubtes, ell ens ha aconsellat i guiat, sempre respectant la nostra personalitat i donant-nos l’oportunitat a equivocar-nos; quan hem caigut, sempre ens ha ajudat a alçar-nos.

És per això que, quan dubtem o haguem de prendre decisions, sempre podrem preguntar-nos “què faria el Santi en el nostre lloc?”. Si som capaços de saber-ho, de ben segur que l’encertarem.

Aquests darrers mesos que ens ha tocat a nosaltres, per primer cop, tenir cura d’ell, més enllà del patiment que això ens ha suposat, us hem de dir que ha estat un autèntic plaer i honor tornar-li una ínfima part de l’amor que ens ha donat.

D’ell, ens quedem amb la manera que tenia d’enfocar la vida, de desgranar el gra de la palla, el que és veritablement important i el que no ho és tant. Per ell, el que tenia realment valor, era la seva relació amb els fills i la dona, i el benestar de la gent que l’hi importava. Ha criat dos fills que s’estimen, que estimen la mare i, en definitiva, ha creat una família unida: Gemma, Ariadna, Jordi, iaia Pilar, iaia Alícia... el Santi us ha estimat amb devoció.

Fa un any, fèiem una festa amb família i amics per a celebrar que es jubilava. Perquè veieu quins eren els seus plans de futur, el que realment anhelava era llegir, escriure (de fet ja tenia un parell de llibres en ment), estar amb la dona i fer d’avi, seguir cuidant de sa mare, treballar el seu hort i seguir ajudant-nos en tot allò que necessitéssim. Res més.

Era una persona amb unes ganes de viure inacabables i, malgrat les dificultats a les que es va haver d'enfrontar, sempre va viure al màxim. Era un apassionat de la vida, que va gaudir intensament tal i com ell volia i concebia. En més d’una ocasió ens va dir, textualment, “jo no m’he avorrit mai” i en podem donar fe.

El seu tarannà va fer que visqués la seva feina amb intensitat i passió. Avui que hi ha molts ex alumnes presents, us sonarà la frase “cal treballar poc, però continuat”. Sapigueu que us va enganyar, doncs ell va treballar continuat, sí, però també molt. Potser massa, però amb convenciment.

Ens causa un profund dolor que no hagi arribat a temps per viure la plena llibertat del seu país, Catalunya, els Països Catalans, que sempre ha estimat i que ens ha ensenyat a estimar d’una manera sana, incloent i sense fanatisme. Quan arribi el dia, que de ben segur arribarà, brindarem amb cava a la salut del Santi, que va lluitar des de primera línia i també des de la trinxera.

El nostre pare era una persona tant rica que, de ben segur, cadascú de vosaltres podria destacar una cosa diferent d’ell. Només us demanem, si us plau, que no l’oblideu mai i que tots plegats aprofitem el llegat que ens ha deixat. Nosaltres, intentarem seguir el seu exemple tenint el convenciment que això ens farà ser millors persones.

I no voldríem acabar sense mostrar el nostre més sincer agraïment als professionals que ens han acompanyat en aquesta dura lluita contra la injusta malaltia, començant per tot el personal sanitari de l’hospital de la Vall d’Hebron, que ens ha tractat sempre amb respecte, comprensió i proximitat. Parlem de la doctora Suárez, els doctors Maldonado i Martínez Ricarte, i des de la primera fins la última persona que, en algun moment o altre, ens ha atès.

I una menció a part mereixen en Jordi Martí, amic com pocs i metge de la família, i la Carme Clopés, infermera que ha cuidat en Santi fins a l’últim moment amb dedicació exquisida i estima sincera.

A tots ells, i a tots vosaltres, la més sentida gratitud d’una família a la que heu ajudat incondicionalment en els seu moment més dur. Gràcies de tot cor."

Joan i Xavier Cucurella Cano

blog comments powered by Disqus