LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Natlia_Soler_03Les pujades i baixades de la muntanya de la font màgica amaguen diversos racons museístics que podrien passar desapercebuts, o menystinguts, a l’ombra del MNAC presidint el turó. És sens dubte la crème del paratge, però un tros més avall els curiosos d’esperit es poden entrebancar fàcilment amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC pels amics), o per ser més exacte: una de les seves seus. Els MACs estan establerts a Girona, Ullastret, Empúries, Olèrdola i diversos jaciments, i conjuntament han superat ja els 75 anys d’existència.

La seu de Montjuïc alberga fins el 22 de Maig l’exposició temporal que vaig visitar un dia gris d’aquest mes: Ànimes de vidre. Les col·leccions Amatller. No menys interessant és la col·lecció arqueològica, tot i que vaig tenir el temps just per fer la feina que m’ocupa i prou. Em vaig dir que sempre hi ha d’haver una raó per tornar a un lloc, valgui l’excusa.

Com que la mare és una seguidora fervorosa del vidre en totes les seves variants, ens va semblar una bona idea acompanyar-la i dur a terme un bon exercici d’immersió, sent jo tant profana en aquest art tant antic.

Pels que estan in de les coses de la Garriga, o volen estar-ho, i els agradaria dir la seva durant converses bohèmies al carrer Banys, haurien de visitar aquesta exposició i veure de què va tot aquest art trencadís. Els ho dic perquè tot just fa uns dies que va obrir al nostre poble una botigueta dedicada a la decoració sobre vidre i manyes d’aquest tipus. 

Per posar-vos en antecedents, us he d’explicar que la Casa Amatller està sent restaurada per la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Per poder obrir el seu pis principal al públic tal i com era l’any 1900 i evitar una gran trencadissa, mentre els obrers facin anar el martell els fràgils cristalls romandran al MAC.

I pareu atenció, perquè he llegit i tot que els exemplars seleccionats, així com la resta d’integrants de la col·lecció, col·loquen a la Fundació Amatller al rànquing més alt de col·leccions de vidre del país. Veient l’exposició, no és d’estranyar l’estatus que, primer Antoni Amatller Costa (1851-1910), i després la seva filla Teresa (1873-1960) es van guanyar a pols. Aquest industrial xocolater, com a bon seguidor de la Renaixença catalana i mogut pel rampell romàntic en voga, adquirí peces d’art i arqueologia aquí i allà, articulant les dues grans àrees d’aquesta exhibició: vidre d’època moderna i vidre de l’antiguitat.

L’itinerari comença al fons de la sala, sota una llum tènue i uns plafons separadors translúcids que imiten les parets de la casa Amatller, Antoni inclòs. Al mig hi trobem el vidre més modern, tal i com s’exposava a l’habitacle modernista: dins de les vitrines que van ser dissenyades per Puig i Cadafalch en exclusiva per encabir i exposar aquestes delicatessen. Al voltant d’aquesta reproducció escenogràfica del pis noble de la casa, se’ns presenten les altres peces en un recorregut històrico-didàctic, entorn de més de 3000 anys d’història del vidre.

Vidre_28-04-2011Aquesta part de l’exposició es divideix en tres apartats: Tècniques pioneres i les manufactures abans del vidre bufat; la transformació d’un artesanat i la decadència dels models; i El renaixement de les tècniques i el món islàmic. Així els profans com jo poden amarar-se de certs coneixements sobre com va néixer aquest art, l’evolució de les tècniques per fabricar-lo i guarnir-lo, i els usos socials que van anar evolucionant amb l’ús i l’usdefruit del preuat material transparent.

En aquest punt de l’exposició vaig trobar de gran vàlua, per pal·liar la meva ignorància, l’aportació de Plini que en la seva Història Natural XXXI, 191, ens desvetlla com es va descobrir el vidre: “Es conta que uns mercaders de nitre, havent-hi ancorat la nau, preparaven el menjar escampats pel litoral; com que no trobaven cap pedra per a aguantar enlaire les marmites, usaren terrossos de nitre de la seva càrrega. Encesos aquests amb l’arena del litoral, observaren que fluïen rierols transparents d’un líquid desconegut: aquest fou l’origen del vidre.”

Per un moment, em vaig imaginar les expressions facials incrèdules d’aquells mercaders romans que de la casualitat van propiciar el naixement d’un altre gran art, i vaig aturar la visita per afavorir un instant de reflexió al voltant de tantes altres coses que han vist la llum per meres coincidències.

Acabada la pausa, vaig continuar resseguint tants anys d’història entre cossos i ànimes de vidre, adonant-me que molts d’aquests objectes, entre vasos, gerres, copes, peces decoratives, balsameres, bols i recipients diversos, són autèntiques filigranes, delicades i fràgils com fulles temoroses del vent, però alhora fermes i desafiants, sense oblidar que moltes d’elles gaudeixen també d’un gran pedigrí arqueològic. De brillants que eren sota la il·luminació puntual semblaven incandescents, com enceses per l’arena del litoral, i moltes canviaven de color a mesura que un girava al seu voltant, enlluernat i expectant.

Per tota aquesta fragilitat i la sensació que per culpa d’aquesta, aquell objecte pot ésser inevitablement efímer, sembla que volem dotar a aquestes peces d’un ens molt més volàtil i menys palpable, com és l’ànima de les coses. Si bé el cos material és evident i se’t planta davant protegit per una vitrina, aquest es sublima i s’escapa per fer-se no ja incandescent, sinó etern i eteri. El vidre és doncs fràgil i té ànima, com nosaltres, com el veí del cinquè que sempre crida i no ens escolta. I és sobre aquesta fragilitat, que Sant Agustí reflexionava:

“La vida de l’home és més fràgil que el vidre. És que potser no som, doncs, més fràgils que si fóssim de vidre? Però encara que el vidre sigui fràgil, si se’l tracta amb mirament, durarà molt temps i trobaràs néts i besnéts que beuen en les copes seus avis i dels seus besavis: tanta fragilitat pot ser preservada al llarg dels anys!”

Així doncs, la conservació museística ens brinda la oportunitat d’admirar ànimes tractades amb gran mirament, d’enlluernar-nos amb filigranes arqueològiques i anys d’història, i sobretot, ens dóna la gran oportunitat d’adonar-nos-en, que, en definitiva, allò fràgil pot prevaler, si es tracta amb cura. Handle with care, que diuen alguns.

L’exposició es pot visitar fins al 22 de maig de 2011 a la seu de Barcelona del MAC (Passeig Sta. Madrona, 39, Montjuïc, Barcelona, tel. 93 4246577, www.mac.cat).

De dimarts a dissabte de 9:30h a 19:00h, diumenges i festius de 10:00h a 14:30h. Diumenge a les 12:00h es fan visites guiades. Dilluns tancat.

Entrada gratuïta: menors de 16 anys i majors de 65 anys, estudiants universitaris i Súper3. Reduïda a 2,10 euros per a altres estudiants i aturats. L’últim diumenge de cada mes l’entrada és gratuïta per a tothom!

blog comments powered by Disqus