LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Natlia_Soler_03M’estreno com a columnista digital per pur amor a l’art.  El meu és un exercici d’amant, amb ganes de fer a tots partícips de tant fervorosa estimació, sense altra pretensió que la de xalar i compartir. El meu exercici serà també molt bàsic, molt instintiu, molt de trinxera i des del meu juganer criteri, sense ser visionària entesa però sempre procurant fer ús de gran enteniment. Serà, el meu, un exercici de curiosa intrèpida i aficionada de vocació. Una aficionada amb ganes d’acostar-vos com la colpeja l’aventura d’empapar-se d’art, i d’altres manyes.

M’estreno, doncs, amb una altra manya: la de l’art musical. Lluny de ser experta acústica però sí acusada “experienciadora”, és a un altre art al que faré al·lusió: el de la paraula. Em referiré a la poesia del dia a dia, a la prosa d’un dia d’ànim decaigut, a les màximes colpidores que fan au, que fan xim-xim, que fan crec-crec.

Escoltava el nou disc dels Manel, sense saber ni si és bo, però va semblar-me magnífic. Són el prozac, el trankimazin, l’àcid lisèrgic, el diazepam, l’ibuprofè, les juanoles, l’osteopatia, l’iniston, la bilirubina, els caramels d’eucaliptus, la dopamina, la serotonina i els remeis de la iaia tots junts i eficaçment combinats. Et poden matar o guarir-te del tot, però cal ser prudent i administrar-los amb cautela. I és que els Manel ens parlen de tu i de mi, de l’home amb corbata que no sabem qui és, de la Vanessa, dels avis, del tiet amb barba llarga, de l’Ignasi o en Xavi, dels il·lustres viatgers, del Marcel i la Maria, de l’Olga i en Miquel, d’en Toni. I el seu món ens arriba punyent i colpidor, perquè l’hem viscut igual, o pitjor, i ens el fan arribar amb paraules planeres, d’un punt irònic i nostàlgic però de mirada calmada; mirant cap endavant. Aquest és l’art i la manya.

Així, ens acosten històries de personatges com tu i com jo, que dirigeixen missives a algú que posseeix allò que un espera (Benvolgut), o de soldats que branden en batalles; la batalla del dia a dia, lluitant a la guerra de les emocions (La cançó del soldadet). Ens revelen els desitjos ridículs (o no tant) de saltadors professionals; de somiatruites en definitiva (El gran salt), o ens expliquen històries de regals exòtics i frustracions amoroses d’adolescents, pispades a última hora per l’espavilat de torn (Boomerang). Ens parlen de “l’allò que hagués pogut ser” i de vides que no s’han viscut (La bola de cristall) o d’un gran viatge interior d’aniversari (Aniversari). Ens apropen a la decepció, a la pèrdua de fe en algú, al penediment (Flor groga) i a l’amor etern que no ha pogut cristal·litzar però que seguirà viu encara que passin els anys (Criticarem les noves modes de pentinats). Ens vaticinen fracassos que s’han de superar amb visió previsora (En Miquel i l’Olga tornen) i ens imploren un canvi de parella al compàs d’una pseudo-havanera que es metamorfitza en una sessió de jazz (Deixa-la Toni).

I és aquest l’art dels Manel que més em copsa, a banda de la música. Perquè, i els parafrasejo ara, ens seguirem amagant d’ells amb mentidetes; amagats amb un no sé el què és però no puc respirar. Els Manel ens seguiran resseguint amb un dit la columna vertebral i seguiran sent els cretins que abans d’entrar a història ens tocaven el cul. Dependrà de gent com ells la sort del món, mentre ens recorden que podem ser un grimpador professional. La seva és la veritable manya i la perícia d’un professional: ens diuen que el que vol és un bon joc de braç, mentre ens fan portar un bon joc de peus, i que és tant bo insistir com saber-se retirar. Ens recordaran que la infantesa serà divertida, màgica i lliure, però que no hi ha tant temps per perdre i tard o d’hora només queda una veritat. Molts no creuran que siguin la vida que ens estem perdent, però és que la vida que ens hem perdut simplement no existeix. I voldrem que siguin la veu que comentava “ai, que guapa està”, i que escalin les sanefes del nostre vestit, falcant el peu esquerra en un descosit. Ens retraurem que és quasi entranyable que oblidem tant ràpid que sempre arriba el moment quan s’obre com una flor groga el penediment. I demanaran que vinguin els anys, que aquí els té la calma, mentre a nosaltres ens podran veure somriure una mica per sota del nas.

Aquest és l’art, i la més fina de les manyes, perquè potser calen deu milles per veure una bona armadura, però només calen trenta centímetres per veure la immensitat de tot un món al teu abast. Si dónes un cop d’ull al segon treball d’aquests manyosos artistes el tindràs a un pam del nas!

blog comments powered by Disqus