Se n’ha anat sense fer soroll, consti que a l’Ateneu per la Dignitat el trobarem molt a faltar perquè, que feia soroll amb el seu saber: música, literatura, filosofía, poesía, cinema, món… Sempre el recordaré carregat de llibres, de diaris.

Era ell qui portava les notícies més importants de la setmana, sovint, havíem de dir-li: “Ep! Xavier, que no acabarem l’ordre del dia".

Ara, estava entusiamat preparant les Conferències que seguiran al nostre Manifest, amb propostes del per què de la crisi, la situació actual, el futur. Com ens ho farem?

Era una persona que omplia qualsevol encontre, discutidor de mena, savi i culte com pocs.

Vull, des d’aquí, ratificar la meva estima pel Xavier, espero que, des d’on es trobi, vetlli per tots nosaltres, els seus amics, dels quals, pel motiu que sigui, no s’ha acomiadat. T’ho recriminarem el dia que tornem a estar plegats, saps que t’estimem.

Amèlia, quina sort has tingut de compartir tants anys de les vostres vides. Un petó ben fort.

Montserrat Ponsa

blog comments powered by Disqus