Inici de curs i de moltes coses. Això de néixer a l'agost té aquestes coses, que sempre he vist el setembre com l'inici, el moment de valorar i afrontar l'any - casualitats, també així començava l'any el calendari republicà francès, que m'estimo tant-. Aquest any, com no podria ser d'altra manera, la valoració la faig una mica més amplia, de legislatura i referida als afers municipals.  

El projecte de remodelació de la Plaça Mossèn Jaume Oliveras tirarà endavant, però,  com últimament ens tenen acostumats els governants, la veu dels afectats no compta. Els problemes d’aparcament que els caps de setmana existeixen es duplicaran. Però a ells què els importa, ni viuen ni entenen la situació, ni tampoc s’han preocupat de  trobat la manera de pal·liar-los i això que de solucions n’hi ha. Personalment vaig proposar al Sr. Pujol (regidor d’urbanisme) que un pont (passarel·la peatonal) connectat als safarejos i que travessés el riu, ens permetria d’anar a aparcar a l’altra banda de la riera i poder així accedir a la carretera Nova i també al centre. La seva resposta va ser;-  sí, hem pensat que podríem traslladar el pont verd, l’antic d’anar a la Doma, però ara no tenim diners.

L’escrit de l’alcaldessa i la regidora de cultura que llegim al programa de festa major ens explica que enguany la festa ha estat preparada per una comissió ciutadana: “Ens hem trobat hem parlat i hem après a valorar la diversitat d’aportacions de tots plegats i hem compartit la complexitat que suposa organitzar la Festa Major. I tot això amb la clara voluntat que la ciutadania s’impliqui en la seva organització i així sentir-se-la més seva”.

Amb aquesta expressió el Dr. Joan Cruells, director de l’Asil-Hospital de la Garriga, ens va donar la benvinguda a les més de tres-centes persones que ens vam aplegar la nit de divendres dia 23 a un sopar commemoratiu del centenari d’aquest establiment. La climatologia va ser benèvola, la companyia agradable i el sopar imaginatiu i de qualitat, com tot el que inspira l’amic Pep Salsetes i cuina en Xavier Sòria.

Sembla mentida la facilitat que tenim per oblidar els desastres del poble. L’any 1994 va ser l’any dels focs i de la gran riuada. La riera del poble va anar per sobre dels límits de cabal i els ponts aturaren tota mena de porqueria i d’arbres i moltes plantes baixes de vivendes es varen veure afectades per la gran quantitat d’aigua que baixava.