LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

the_tree_of_lifeLa poesia, com a gènere tradicionalment literari, té en la retòrica i en totes les cares d’aquesta les seves úniques eines de treball. Per una banda el significat, manejable, ambigu i metafòric amb el que pot comptar cada mot. Per l’altra, el so, el ritme, el lirisme, d’un conjunt que vol comprendre totes les possibilitats de la comunicació verbal –més implícita o menys- per a expressar amb la màxima precisió quelcom exacte o abstracte, indiferentment. No obstant, l’essencial,  l’important, com sempre en l’acte de la comunicació, és que el receptor rebi el missatge que l’emissor ha enviat amb la màxima claredat. Això és, la comunicació verbal i totes les seves possibilitats al servei d’un resultat que, com un engranatge, si no encaixa prou perd part del seu sentit.

L’arbre de la vida, la última pel·lícula de l’enigmàtic director ‘de culte’ Terrence Malick, guardonada a Canes aquest any amb la Palma d’Or al millor film, pateix, probablement, d’aquest mal. La descripció d’una tradicional família nord-americana, de cada un dels seus components, de cada un dels seus caràcters, contrasta per la seva proximitat i realisme amb la vessant poètica, mística, d’una obra que dóna la sensació de ser massa personal, redemptora, potser, de quelcom tan aliè que esdevé difícil per l’auditori captar-ho. Deixar-se emportar per la marea és, en certs moments, la única alternativa per no avorrir-se de l’experiència Malick; sentències de pretesa profunditat espiritual s’esmeren en commoure mentre es projecten a la pantalla belles imatges del mar, de l’espai, de volcans... que podrien ser perfectament extractes d’un documental de la BBC.

I és que L’arbre de la vida té tot això tan de bo com de dolent; el director triomfa amb aquest llargmetratge realitzant exactament el que volia i essent reconegut per això, quelcom sens dubte meritori, deixant per altra banda a l’espectador a l’emparament de la seva pròpia capacitat cognitiva en un espectacle que només és a l’abast de qui ho pugui aprehendre, i no és el meu cas. El paral·lelisme que Malick formula entre la petita història d’aquesta família i la grandiosa història de la naturalesa emociona a mitges, i quan finalment es vol capbussar en els personatges i estructurar la trama, la primera impressió –que és el millor de la pel·lícula- ja ha donat massa de si, i ni les bones actuacions de Brad Pitt, Jessica Chastain i companyia són capaces de retornar-nos al núvol al que havíem pujat els primers minuts.

Amb tot, l’obra de Malick té una personalitat que tot ho impregna, i si bé en certs moments és massa inaccessible i pagada de si mateixa, i com a poema no és prou efectiva, sí que té estrofes d’una sensibilitat i atreviment que bé valen una bona ullada. Interessant.

Puntuació: * * * * *

Tariq_Porter_03

blog comments powered by Disqus