Tinc_un_oncleHollywood és el McDonalds del cinema. Hollywood, i en general les grans companyies nord-americanes que fan cinema són, simplement, una indústria que viu de la taquilla. De la taquilla, del DVD, del merchandising i de tot el que envolta el producte fílmic i les seves estrelles. I això inclou una cerimònia que es repeteix anualment cap al mes de febrer on s’entreguen unes estatuetes  daurades anomenades Oscar. Com a curiositat us diré que la llegenda explica que el guardó no tenia nom fins que una de les secretàries de l’Acadèmia d’actors  va mirar-se el trofeu i va exclamar: “Ui, si s’assembla al meu oncle Oscar!”.

Com cada any ha arribat el mes de febrer i s’ha repetit l’esdeveniment. I la pel·lícula guanyadora del certamen ha estat Slumdog Millionaire. Vol dir això

que aquest és el millor film realitzat durant el proppassat 2008? Emulant a Uderzo en la pàgina de presentació dels còmics d’Astèrix us respondré: No! Això simplement significa que la indústria cinematogràfica nord-americana, mitjançant els vots d’una sèrie d’actors, directors, productors i tècnics també nord-americans, emet la seva opinió respecte uns quants films que han passat pel garbell d’una nominació prèvia.

Com a premissa em defineixo: crec que aquest tipus de cerimònies són senzillament un producte més de màrqueting en el negoci del cinema. I seguidament afirmo que quan una pel·lícula ha estat nominada a l’Oscar, o al Globus d’Or o a l’Ós de Plata o al Goya o a qualsevol altre trofeu, el guanyi o no, només se’m garanteix una certa qualitat del film (ja que el fet que qualsevol pel·lícula arribi a la gran pantalla no és més que una qüestió d‘amiguisme i/o negoci entre productors i distribuidors).

Així doncs, què té Slumdog Millionaire que no tingui la resta de films? Per començar, un innegable exotisme. L’acció se situa a l’Índia actual, i ens retrata, en bona part del metratge, la pobresa, la misèria i les desigualtats socials extremes d’un dels països més poblats del món. L’ambientació està tan ben aconseguida que en pocs moments et transportes a l’altra punta de món i et submergeixes en una realitat tan cruel com real. En el vessant narratiu destaco el joc esplèndid de salts temporals mitjançant els quals es presenta i se situa el protagonista.

Si quan entraves al cinema pensaves que anaves a gaudir d’una faula Bollywoodiana, la primera hora llarga del film et convenç que t’has ben equivocat, que la cosa és seriosa, i que et trobes davant d’un film-denúncia. I quan ja t’ho has cregut, el drama inicial, que tanta força emet, es transforma en una espècie d’història de fades amb final feliç edulcorat, d’aquelles tan típiques del Hollywood recalcitrant. Vaja!

De tota manera val la pena anar-la a veure, potser per comprovar que les pel·lícules que agraden a l’Acadèmia acostumen a portar la moralina incorporada. O potser sóc jo que sóc massa suspicaç?

Nria_Farrs

blog comments powered by Disqus