Com un bon còctel
- Detalls
- Categoria: Crítica de cinema
Fa ja uns quants anys, i amb tendència in crescendo, que el cinema espanyol i català que se’ns ofereix a cartellera setmana rere setmana s’està destapant, obrint-se camí cap a indrets que fins ara amb prou feines havia tret el cap i que, tanmateix, tenen infinites possibilitats. En certa manera, aquest cinema s’està desacomplexant, fugint de clixés i de fórmules excessivament reiterades. La productora catalana Escándalo Films, corresponsable de les fantàstiques Lo mejor de mi (Roser Aguilar, 2008) i Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009), és un clar exemple de modernitat i frescor, així com la celebrada Celda 211 (2009) del mallorquí Daniel Monzón, o Buried (2010) del gallec Rodrigo Cortés, i un llarg etcètera. Tampoc és en va que l’actual director de l’acadèmia espanyola de cinema sigui Álex de la Iglesia, cineasta no precisament conservador, realitzador de la recent i premiada Balada triste de trompeta. Amb això, aquesta tendència, tan positiva com necessària, dóna com a resultat propostes arriscades i innovadores, en l’àmbit formal i també en el narratiu, que és, sens dubte, la gran basa del film que avui tractarem; También la lluvia, d’Icíar Bollaín.
Només tenim que paraules d’agraïment envers a totes aquelles persones, entitats, institucions, voluntaris, escoles, empreses, garriguencs i no garriguencs també que durant el 2010 es varen bolcar en la celebració del centenari de 
Després de dues setmanes preguntant a l’enquesta si “creus que el Tribunal Suprem espanyol ha de condicionar la política lingüística que duu a terme la Generalitat de Catalunya”, els resultats han estat els més clars de totes les enquestes realitzades fins ara per part de La Garriga Digital.cat, doncs el 100% dels vots emesos han estat en sentit negatiu:
Com ja s’ha anat informant a
La I Sant Silvestre de 
Ahir a La Granja es varen viure les eleccions al Parlament de Catalunya d’una manera que ens hauria d’omplir d’orgull a tots els garriguencs (de naixement o d’adopció) per diverses raons: per una banda la tranquil·litat de la jornada electoral, fins i tot quan l’Albert Rivera va anar a exercir el seu dret a vot, per una altra per l’alta participació, sempre per sobre de la mitjana de Catalunya, d’un poble que viu la política amb una intensitat meravellosa i, en tercer lloc, i d’això vull parlar avui, del programa electoral que es va dur a terme a Ràdio Silenci.
Si algun dia us trobeu a Dinamarca, i algú us convida a una festa o celebració, sigueu cauts, no us precipiteu, i penseu-vos-ho bé, abans de donar una resposta. Si al final, després d’un moment de reflexió, us decidiu a anar-hi, estigueu atents, vius, perquè de ben segur que succeirà quelcom, més perceptible o menys, més subtil o menys, que us deixarà fora de joc, descol·locats. I és que les festes daneses són sorpresa segura; xocar, impressionar, commoure al convidat és a l’ordre del dia, és protocol, quasi obligació. Moment de sentències i de declaracions, de confessions, d’obrir cartes confidencials que, potser, parlen de tu.
